na frase publicitària, pesada, com totes les bones campanyes publicitàries d'èxit, em persegueix ultimament. Fins al punt que l'he adoptat com a frase de capçalera i la vaig aplicant al meu quefer diari, sabedor que moltes vegades les opinions personals són l'excusa perfecta per a un atac desmesurat per part de qui pensa diferent. És el que m'està succeint d'un temps cap ací amb els meus comentaris, per exemple quan opine, amb major o menor encert, sobre la querella criminal presentada al tripartit que actualment dirigix l'Ajuntament de Xàtiva. Em banderillegen des de diversos punts, amb desqualificacions personals i fins i tot alguna afilada ploma periodística es convertix en llança de picador col·locant-me uns forts i desagradables qualificatius a manera de pulles „crec que immerescudes„ però clar, açò és opinable i supose que l'autor de les condecoracions ho veurà de forma diferent. També ha succeït amb la meua opinió sobre el cartell de la fira; m'acusen de no ser imparcia, inclús d'anar disfressat o d'amagar les meues vertaderes intencions. I això que cada article que escric el firme amb el meu nom i cognom, no com altres. Admet que les meues opinions puguen no ser les més imparcials; són el meu punt de vista. I que siguen criticables i no compartides. Però em sembla que no cal anar més enllà amb gratuites desqualificacions. Tots podem tindre opinions diferents dels mateixos fets; i en el meu cas, per si algú no ho té clar i pensa el contrari, diré que els meus escrits „per a be i per a mal„ només em representen a mi, i demane tindre el mateix dret que tots per a expressar les meues opinions. Crec que? «Tampoc demane tant», com matxaconament diu la publicitat del famós centre comercial.
Tres dones famoses. Xàtiva tenia dos dones famoses de veritat. Una en la bassa venia fiambres i l'altra platans en el Mercat. No havien dones més conegudes en tota la ciutat, molt volgudes i apreciades per tot el veïnat. Eren Carmen, «la Guapa», i Maria, «la Platanera», dos dones de campionat i també de bandera. La Platanera regnava en el mercat, i no hi havia ningú al voltant amb més popularitat. Com el seu malnom diu, venia plàtans de Canàaries i fòra hivern o estiu, en venia tots els dies de l'any. Sempre els tenia a mà. Recorde a la Guapa i la seua cara amb tanta brillantor, cabell arrere i pell blanca; no molt alta, plena de simpatia i dolçor. I recorde acompanyar a ma mare a comprar allí l'embotit, i anar molt agust i amb moltes ganes i anar sempre advertit:
„No li demanes a Carmen cap troset de pernil, que el pernil no està barat i demanar és de descarat.
Només per oldre aquella botiga valia la pena entrar. A més sense jo demanar-ho, un troset de pernil em donava. No és difícil d'endevinar que era la botiga on més agust anava. Mai m'he menjat cap pernil com eixe? i ho dic de veritat.
