Ell era «Michael», com jo era Paquito per a ell. «¡Hombre, Paquito!», sonava a l’altre costat del telèfon cada volta que enviava un article d’opinió per a què les nostres mans encaixaren el contingut dins la seua columna, més consistent que algunes columnes dels temples clàssics i amb epígrafs de ressonàncies llatines: a priori, a posteriori.
És poc el temps que l’he conegut —onze anys— i no massa la freqüència i la intensitat de la relació, tot siga dit. Però hi ha persones que deixen marca. Ell era l’estil en majúscules. Ell era el Michael Laudrup que mira a la grada mentre passa el baló a un company amb la Història per testimoni. Ell era la picardia de Michael Owen quan corria la banda amb decisió o quan recollia el Baló d’Or amb elegància. Ell era la polivalència i el tarannà rocós de Michael Ballack davant els crítics als que molestaven les seues columnes. Ell era Michel Platini en el Mundial del 82 quan se sabia capità de qualsevol rogle on estiguera conversant.
Ell era una institució a La Murta i al diari Levante-EMV. Sempre es restava importància en comparació amb els treballs que féiem els seus companys de planes. Fa una hora que Agustí Garzó —sempre tan atent amb ell— m’ha comunicat el seu traspàs a un altre club. Estava a la redacció. Instintivament, ho he deixat tot i he obert l’hemeroteca digital del diari per vore una columna seua. La primera que m’ha eixit és de 2012. Baix el somriure encantador i la mirada intel·ligent de la seua foto, tan familiar per als lectors, la columna comença amb el titular «Trabajo y humildad». No sabria definir millor la seua tasca al diari. A diferència de tot el que es mou en el futbol, l’estil no es compra ni es ven; no s’entrena ni es perfecciona. L’estil, com el carisma, es té o no es té. I Michael, Michael Sarrión, el tindrà tota l’eternitat.
