Se m’han quedat tantes converses pendents amb Miguel Sarrión. Tants partits, tants jugadors, tants entrenadors que analitzar amb la seua saviesa futbolística que el duel per la seua mort és fa encara més intens. Supose que quan es perd un ser tan apreciat i amb qui has compartit tantes vivències, sempre queda eixa sensació de no haver apurat el temps al seu costat.
Vaig conèixer Miguel Sarrión al concessionari de vehicles que montà al carrer Reina, cantó amb Porta de Sant Miquel. Sembla que buscà en la seua altra passió, l’automòbil, un retir després d’una vida dedicada al futbol, tant com a jugador com a tècnic. Feia poc que estava en funcionament la delegació de Levante-EMV a Xàtiva i acceptà l’encàrrec de fer una columna d’opinió, dues vegades a la setmana, on aportar els seus coneixements i la seua experiència de futbol i de vida. Des d’aleshores, era principis dels anys 90, Miguel mai no va deixar d’estar present en estes pàgines, la qual cosa resumeix la seua manera d’entendre l’amistat des de la lleialtat i el respecte a la paraula donada. Tot en Miguel era diferent. En un món com el futbol de vegades tan atàvic i passional, sempre aportava la serenitat i el punt d’estil imprescindible per convertir el futbol en esport modernitzant.
Certament, Miguel Sarrión deixa un buit insubstituïble a la grada del Camp Murta. Però la seua figura traspassa l’espai d’estes línies escrites des del record d’una persona a la qual sempre li deuré l’entrevista que un dia m’encarregà un antic cap d’este diari i que sempre vaig anar postergant inconscientment perquè, supose, un mai troba el dia de fer l’entrevista pòstuma d’un amic. I menys de Miguel Sarrión.
