He esperat que passaren uns dies, després de la commemoració, com hauria d'haver fet el Consell de la Joventut, per tal de no entrebancar, enterbolir o simplement marejar la perdiu pel que respecta a un acte que van promoure „allà està, gràcies al seu treball i al del seu autor, Miquel Mollà, la corprenedora escultura L'Aixopluc„però que van deixar de capitalitzar fins a la nul·la participació i sobre el qual ara fan promesa de recuperar per al proper any. En mig de tan llarga etapa i amb el Partit Popular en l'Ajuntament de Xàtiva, un munt de gent, any rere any, pensant sols en les víctimes i duts per la seua condició de republicans, s'ha ocupat que cada any l'acte se celebrara el més dignament possible, sense més recompensa que la gratificant constatació que cada any n'érem més i que Xàtiva, per fi, s'incloïa al costat d'altres ciutats en la llista de les ciutats màrtirs, víctimes de la barbàrie feixista.

Vicent Gimeno (Republicans de Xàtiva) ha estat el cap d'una colla que seria llarga d'esmentar, perquè caldria nombrar tots els qui han col·laborat d'uns anys ençà: regidors, tècnics, presentadors, músics, cantants, balladors, rapsodes, actors, escriptors, artistes, poetes... homes i dones, acompanyats de tants i tants voluntaris que han contribuït des del complet anonimat. I això cal agrair-ho, sense més, tal com va fer „circumstàncies manen„ el senyor alcalde en el seu parlament, moment en el que es va escoltar un aplaudiment sols superat pel que es va lliurar a la més que emotiva Muixeranga.

Haguera estat bonic que un acte ben lluït servira d'acomiadament a Vicent Gimeno. Ell era sabedor que, segons el manifest, l'acte passava a propietat del Consell de la Joventut, que se'n farà càrrec l'any que ve. Vicent, incapaç de pair tot el que li estava passant, va preferir la retirada, va animar tots perquè continuaren, va comunicar a l'alcalde la seua decisió i va anticipar en dos dies la sensació d'agradable baixó que sempre tens quan acaba un acte al qual t'has dedicat en cos i ànima.

Malgrat tot el que suposava la renuncia de Gimeno, vespres de l'acte, l'Ajuntament va resoldre la situació molt dignament. Entre els qui van mantenir la seua participació i la capacitat dels qui organitzaren l'acte, va resultar un homenatge que, sense l'aldarull mediàtic, molta gent haguera pensat que ho organitzaven els de sempre. Va haver presentador, música i cant, rapsoda, parlaments, corones de llorer i flors d'homenatge, solta de coloms i, com he dit, la Muixeranga, que ja s'havia compromès. També, com l'any passat, la foto dels representants polítics dels partits que governen a l'Ajuntament va posar la signatura a l'acte. L'Homenatge va comptar amb bona sonorització, un excel·lent nivell artístic en les actuacions, una perfecta durada, i bones intervencions. L'assistència de públic va ser menor que en els darrers anys. La gent que no va acudir potser ho va fer desconcertada per tot el que es va dir als mitjans i a la xarxa, perquè pensaven que no es faria, perquè les TV asseguraven pluja, perquè veien que l'acte esdevenia de partit... i per si venia Garzón. També és veritat que una altra gent va acudir pensant que venia Garzón i se'n va anar decebuda a casa.

Raons històriques ens han portat a oblidar que la República és una forma de govern i que la poden preferir partits de dretes i d'esquerres, gent conservadora i progressista, és a dir que necessita d'una transversalitat total que la possibilite. El fet que fóra la dreta més reaccionària de l'exèrcit, de l'església, de l'oligarquia els qui acabaren amb ella i que foren aquests els qui eternitzaren anys i panys de repressió i dictadura, ens fa identificar-la amb els partits d'esquerra, quan hauria d'esdevenir l'aspiració de tota persona que desitge un marc polític social i cultural que torne a posar en valor i en vies de realització els ideals pels quals lluitaren i moriren tanta gent. I he dit aspiració "personal" perquè són molts els qui, sentint-se republicans, militen o voten, ara, partits que han oficialitzat la seua renúncia a la República i al nacionalisme, i inclús a ser d'esquerres.

I anem al manifest.

Al Consell de la Joventut de Xàtiva no li agrada el rumb que ha pres l'organització de l'acte perquè ha deixat la recuperació de la memòria de les víctimes en segon pla. Mentira i grossa. O no han assistit, o no han comprès res. En el mateix nivell de la raó anterior denuncien que era massa llarg i s'atenien massa els aspectes artístics. Veritat la primera part, encara que a ningú se l'obliga a restar fins el final, ni pots, per molt que li hages demanat brevetat, fer callar a Joaquim Bosch, portaveu de Jutges per la Democràcia, quan ja porta més de mitja hora de parlament. La segona part, si és veritat per a ells, porta trampa, perquè l'aspecte artístic és criticable si es considera inadequat: poemes, cançons, actuacions musicals, l'escola de danses, etc. si està fora de lloc o és contrari al sentit de l'acte, que no ha estat el cas. I si allò que, per a ells, desvia l'acte del rumb correcte és l'aspecte artístic escaient, cal fer-s'ho veure.

La tercera i més dura raó ha estat denunciar «el monopoli de Republicans de Xàtiva perquè ha bandejat la resta d'entitats i les persones interessades en la recuperació de la memòria històrica», al temps que demanen „sense criticar els perfils elegits per a les anteriors ocasions„ que els parlaments estiguen a càrrec d'experts i representants de les entitats memorialistes que treballen a Xàtiva i la resta del País Valencià. La primera part és mentira i més grossa que la de deixar a les víctimes en segon pla. La segon part em pareix una falta de respecte a tants intervinents que no la comentaré.

A Vicent Gimeno, en valorar la seua gestió, se'l pot criticar de tres coses: una, que a l'hora de comprometre presències i actuacions, pot entendre «sí, d'acord» quan li han dit «sí, ja vorem»; dos, que dóna per suposat que tot es fa debades i per la causa, quan, per exemple, més de cent ciris amb els noms de cadascuna de les víctimes, la parafina, el so, les corones de llorer i les mil coses que exigeix la celebració, s'han de pagar; i tres, que crega que sense un pressupost previ pot recórrer a l'Ajuntament amb uns sobrecostos perfectament justificats (òbviament parle de l'any passat, ja que abans tot era autogestionat), perquè un dia li digueren «compta amb aquesta quantitat. Amb la infraestructura... amb el que faça falta» i ell va pensar ingènuament que «el que faça falta» incloïa els costos sobrevinguts. Tanmateix, davant el problema s'afronta la solució: «Es trau un préstec i es paga a tothom, que ja el tornarem la meua dona i jo com pugam». „Vet aquí el seu autèntic afany de protagonisme„. Dos defectes, els primers, que poden tornar bojos els col·laboradors i un tercer que l'obliga a posar diners, que no té, de la seua butxaca.

L'únic defecte, però, que amb completa seguretat no té és el de bandejar res ni a ningú, el d'excloure, el de rebutjar cap iniciativa ni col·laboració; ben al contrari, la seua immensa base de dades, les mil tres-centes invitacions enviades a persones i entitats, l'ús de tots els mitjans per moure presències i participacions, la seu incansable atenció personal als familiars de les víctimes, a les persones que considerava interessades en l'homenatge o proclius a ser-ho, als col·lectius, a les institucions... Tot pregona que la seua tasca s'ha centrat en l'ampliació de la base social, exactament el contrari del que diu una acusació que potser sols pretén justificar la temporal desaparició del Consell.

El Consell critica, opinant que l'acte ha de servir per al que ha servit fins ara: denuncia del facisme i la repressió subsegüent, demanda d'una autèntica democràcia, reivindicació de la igualtat dona-home, aposta per un estat laic, que respecte les distintes nacionalitats i accepte el dret de cada poble a l'autodeterminació... un futur republicà on tot açò siga possible. De veres. Sembla que no han assistit a cap dels homenatges.

Per últim, vull reproduir un fragment que no sé si és pur cinisme o producte de les diferents sensibilitats que necessàriament ha d'haver al si del Consell de la joventut, però, clar, la seua contradicció és ben palesa: «Des del CJX „diuen„no es vol menysprear en cap cas la tasca realitzada per Republicans de Xàtiva al llarg dels últims anys, que ha permès que aquest acte continuara celebrant-se i inclús que haja assolit una major projecció».

Allò «d'aparta't tu que ara em pose jo» en política té molts altres camins, per exemple el de la crítica (m'agrada o no, perquè i signat), el de mentir no hauria de ser-ne un.