A les darreres setmanes han coincidit dues circumstàncies a Xàtiva que mereixen reflexió. D'una banda, el tancament d'una polèmica bastant agra pel que fa al fallit projecte de museu d'art modern en Montsant, on s'ha barrejat un promotor amb un perfil molt complicat„deixem-ho així„ un mal plantejament que semblava prioritzar la qüestió mercantil i no el benefici col·lectiu i una ubicació enverinada, motivada per la voluntat de singularitat, inherent a algun projecte que vulga transcendir, però condemnada a la contestació social. Un impossible.
En tot cas, si algunes persones hem demanat prudència amb el projecte de Montsant, explorar diferents vies i encetar un diàleg seriós, ha estat tot just perquè Xàtiva no és una ciutat sobrada de perspectives. Un informe demanat per l'Ajuntament confirmava el que tots sabíem, la pèrdua de liderat comercial de la ciutat, de pes en el seu àmbit, i la necessitat de trobar nous motors econòmics i millorar els que ja existeixen. Evidentment, a més de generar algun tipus d'activitat industrial i repensar el comerç, el fort de la ciutat és el seu patrimoni i el seu perfil cultural. Un museu potent i ben fet, singular, amb capacitat d'atracció pel continent i el contingut, era una d'aquelles coses.
Aquell tren ha marxat i no vull caure en el debat estèril sobre si és una oportunitat perduda o una victòria ciutadana, però haurem de generar uns altres projectes, dotar de contingut espais com l'antiga paperera o Santa Clara amb imaginació i ambició. Haurem de copiar iniciatives interessants, a l'estil de la residència d'arts, ciències i humanitats d'Olot, la Faber Residency, per citar un cas concret. Projectes que creen sinergies i donen a conèixer la ciutat internacionalment, no a petita escala. Haurem d'aconseguir atraure l'atenció, generar un teixit hostaler i que els visitants no passen de llarg després de la visita al Castell i la foto paisatgística. I s'han fet coses bé, en diferents àmbits, però per diferents raons no aconseguim arrencar.
En tot cas, trobe que el principal problema que tenim per anar endavant és la manca de cohesió. Som una ciutat parcel·lada en tribus, que mira amb recel el que fa el veí, que no és capaç de trobar aglutinants ni en les coses més òbvies. I no estic parlant precisament „o únicament„ de l'eix esquerra-dreta. Cal mirar al front. Però ens dediquem a mirar als costats a causa de les colzades.
