R afael Marco Ibañez fou el fill d'un espardenyer del carrer Sant Agustí que des de ben jove va mostrar unes extraordinàries aptituts per a la música. Sense cap recurs econòmic, va ser l'obra social impulsada per l'abat Pla la que li va permetre rebre l'educació musical necessària per a desenvolupar el seu talent. Infantillo de la Col.legiata des de menut, el canonge Quintín Alfonso va descobrir en aquell xiquet cantor una gran facilitat per aprendre solfeig i tocar instruments, en especial un ben difícil, el violí. Ben aviat, el va arribar a dominar d'una forma tan exquisita que el rector i magnífic músic de la Seu el va batejar amb el malnom de Sarasate.
Volia referir-se a Pablo Sarasate, el gran violinista espanyol d'aquells anys, amb la vida del qual trobava don Quintín cert paral.lelisme. Un xiquet precoç d'extracció humil, que va rebre classes d'un primer violí i professor de música de la Catedral de Santiago, i que gràcies a beques institucionals i mecenes privats va arribar a obtindre el primer premi del Conservatori Nacional de París. Allò li va permetre desenvolupar tota una gran carrera com a concertista de violí. La diferència és que Marco no va creuar les fronteres de Xàtiva en no tindre més recolzament que el del cor la Col.legiata.
A més, Rafael Marco havia d'ajudar a casa, i més quan el seu pare Rafael ja no va poder fer més espardenyes. Així, pels matins es guanyava la vida com a jornaler i per les vesprades tocava el violí i donava classes de música, fins el dia que va arribar la seua oportunitat, en ser contractat per la recent creada Societat Musical Artística la Nova, que deixava així de ser una banda local per ser una societat amb una dimensió estatal i formalitzada amb uns estatuts que li permeteren desenvolupar projectes musicals de major envergadura, i gaudir de solvència econòmica per comprar instruments, fer viatges, tindre un local i contractar mestres com Rafael Marco, els quals no podien sempre treballar per l'amor a l'art.
La contractació d'aquell director fou la millor inversió de la naixent societat. Amb Marco arribaren els primers premis a certamens regionals. A 1902 reberen un segon premi a la fira de juliol de València per la interpretació de Patria de Bizet. A l'any següent, un tercer premi, per la interpretació de l'obra Tanhauser de Wagner i el Prólogo de Mefistofeles de Verdi. Els èxits portaren a que la seua banda estiguera present a tots els esdeveniments importants de la ciutat com la celebració del tercer centenari del miracle de la Verge de la Seu, on van interpretar música de Giner, Mercadante, Beethoven i Eslava; musicalitzar el descobriment d'una placa commemorativa al carrer Cebrià, en honor a Fr. Jacinto Castañeda, que havia sigut declarat màrtir el tres de maig de 1907; i a juny de 1909, gràcies a la mediació de l'abat Pla, fer un concert en honor a la concessió del títol de Col.legiata a la basílica de Santa Maria.
Però no sols foren esdeveniments religiosos sinó també polítics, els que el director Marco commemorà. Així, la Nova amenitzà les primeres celebracions del primer de maig a Xàtiva, on es començà a reclamar la creació d'un sindicat d'ofici per deixar de cobrar salaris de misèria per fer sonar els instruments. I també va anar al Cercle Liberal a tocar en honor a Canalejas, o a expressar l'alegria per les victòries electorals de Leopoldo Riu, gran benefactor d'una societat que simpatitzava amb aquella corrent progresista, malgrat que per imposició estatutària aquesta haguera de ser apolítica.
A l'estiu, l'Ajuntament demanà la seua presència a los veranillos del Parterre, on dirigiria concerts a la fresca en combinació amb la banda de la Primitiva. I també van sol·licitar la seua direcció les companyies professionals de sarsuela que arribaven al Gran Teatre, o a iniciativa d'ell va organitzar-li una serenata a l'abat Pla per agrair tot el que havia fet per la ciutat. Va conseguir que la Nova tinguera un local propi, al carrer Peris, des d'on poguera per fi celebrar concerts i establir la tradició de commemorar la data fundacional de la societat amb la celebració d'un concert i un banquet, ara que per fi tindrien també una cantina on poder brindar a la salut dels seus músics, i sobre tot, des d'on organitzar la millor escola de música de la història de Xàtiva amb alumnes com Germán i Sanchis Morell, Arturo Terol, Andrés Córdoba, José Marzal, José Sanchis Bosch, José Marelo, Enrique Benavent o Vicente Pla?, entre els homens; i entre les dones, a Amparito Villena, Josefina Sanchis, Pepita Martí o Salvadora Tormo. Mai ningú va plantar tantes llavors per a conseguir que l'amor de Xàtiva per la música mai decaiguera. I, sobre tot, va conseguir crear escola i perllongar un recanvi generacional que ha permés subsistir a la societat fins els nostres dies.
Però la direcció de la Nova no era suficient perquè Marco poguera guanyar-se la vida dignament i mantindre a la família „estava casat i tenía una filla„. Ell havia de fer treball extra i llogar el seu violí per a fer concerts, acompanyament musical de sarsueles o espectacles de varietés, classes particulars, inauguració de locals, o tocar en festes privades. El que li portava a donar la següent imatge apuntada en una de les necrològiques aparegudes a tots els setmanaris de Xàtiva, un primer de març de 1930, quan contava amb seixanta anys: « enfundado en su viejo gabán de artista bohemio, la bufanda arrollada al cuello, pendiente de los labios la chupada colilla, y acariciando bajo el brazo el violín, atraviesa varias calles camino del Salón Setabense, la figura pequeña y huraña de aquel hombre más que viejo, achacoso y consumido por ese abandono de la persona que es tan frecuente entre la simpática bohemia de músicos y literatos». Un estat d'abandonament segurament no ocasionat per la simpàtica bohemia, sinó com a conseqüència de la misèria en que es trobava tot aquell que volia viure de la música.
