El castigat monòlit de Xàtiva que simbolitza i serveix d'homenatge a la lluita dels maulets en la defensa de la ciutat i dels furs de tots els valencians celebra el seu aniversari. Costa de creure, però ja han passat quaranta anys des que, el 1978, enmig de les turbulències d'una transició bastant accidentada al País Valencià, a algú se li va ocórrer (la memòria històrica també és això) explicitar i recordar uns fets que no van ser debades. Els atacs que ha rebut el monument, fet i fet, són un reflex d'aquella anomalia que va ser la suposadament modèlica Transició.
Per celebrar-ho (l'aniversari, no l'anomalia) els organitzadors han tingut la bona pensada de convidar alguns dels protagonistes d'aquell moment i cedir la lectura del manifest a qui va ser el president del Consell Preautonòmic valencià en aquells anys, l'ara senador J osep Lluís Albinyana. De la trajectòria del personatge, de les manifestacions recents, es pot esperar un manifest que no serà complaent ni rutinari. Albinyana era un polític amb una visió ambiciosa des del punt de vista del valencianisme. I això li va costar la seua carrera política en les files socialistes. Les rebaixes que vingueren després, sobretot pel que fa a tenir un Estatut impropi d'una de les anomenades comunitats històriques „d'això s'encarregà Alfonso Guerra, en connivència amb UCD„, encara les estem pagant en forma d'irrellevància política, la qual cosa té conseqüències pel que fa al pes polític dels valencians i per a les butxaques de tots: les de dretes, les indiferents i les d'esquerres.
Tot això no es pot destriar de la commemoració del 25 d'Abril i de l'homenatge als Maulets, un acte que, no ens enganyem, a bona part dels ciutadans els sembla una llanda, folklore esquerrà com les muixerangues o els festivals de cançó. Alguns, pel contrari, pensem que aquesta commemoració forma part de la història i el codi genètic de la ciutat. I està plena de contingut: els maulets del 2018 tenen sentit perquè moltes de les coses negatives que encara ens passen estan connectades amb aquella derrota i tot el que va vindre després. Per això és un símbol incòmode. Una incomoditat que no pot ser símptoma d'una altra cosa que de la seua pertinència.
