el mes de juny de 1707 va ser el més nefast de la història de Xàtiva, conseqüència d'un altra efemèride més dolenta, la del 22 de maig d'aquell annus horribilis, quan les tropes de Claude François Bidal d'Asfeld, victorioses en la batalla d'Almansa, iniciaren l'atac a Xàtiva, una ciutat que no acceptava el triomf dels exèrcits defensors de la causa de Felip V en la Guerra de Successió, i que pensava «mantenerse firme hasta la última gota de su sangre». La resistència li costà caríssima. El cas és que Xàtiva mai més es va resistir en cap intent d'ocupació. Ni contra el francés, ni en les carlines, ni contra Franco. Mai va vessar Xàtiva tanta sang com en aquella acció bèl.lica. I hui ens preguntem si no hauria sigut millor haver-li obert les portes a les tropes invasores. I més tenint present la posterior conseqüència, de voler fer-la desparéixer per decret amb migració forçada de la població, saqueig, i crema de la ciutat. L'infern d'aquell extermini es perllongà des del 19 de juny fins l'un de març, i després va arribar una ordre de revocació que va permetre resorgir a una Xàtiva que afortunadament no havia sigut reduïda a cendres. Però anem a fer memòria d'aquells fets, i deixar de banda el mite alimentat per la historiografía romàntica del segle XIX, i pel nacionalisme valencià posteriorment.

Les tropes borbòniques preneren la ciutat carrer per carrer. Xàtiva es va sembrar de cadàvers, i el marqués D'Asfeld va voler «pasar a cuchillo» a quasi tota la població de la ràbia que li va entrar. La intervenció de José Chaves, cap de les tropes castellanes favorables a la causa del candidat francés al tron d'Espanya, va evitar una major carnisseria. Finalment el nucli urbà de la ciutat va ser completament ocupat amb excepció de la ciudadela, és a dir la costa del Castell, la qual es va mostrar inexpugnable, i les tropes borbòniques van decidir negociar la capitulació per evitar més baixes. Aquesta estava defensada per tropes angleses que van poder anar-se'n a Barcelona en companyia de l'arxiduc Carles, mentre la població civil es quedava, com sempre, a patir les conseqüències de la inútil resistència. Un furiós D'Asfeld va enviar informes molt negatius a Madrid queixant-se sobre la forta i inesperada resistència d'una ciutat que li havia fet perdre molts soldats. Xàtiva mereixia un càstic exemplar. I aquest arribà un 17 de juny en forma d'edicte. La ciutat havia de ser exterminada i José Chaves va ser el "comandante executor". Entre el 17 i el 19, es va dur a terme l'evacuació de la població civil, les grans víctimes d'una guerra dinàstica, que ningú entenia. Tant guanyadors com perdedors, foren maulets o botiflers, suplicaren per la suspensió de l'edicte però no va servir de res, i aquell dia els xativins van començar a ser evacuats en direcció a Castellà o València. Esdevingueren en refugiats en la seua pròpia terra. Els que demostraren que havien sigut fidels a Felip V podrien migrar lliurement, i els seus béns van ser respectats. La resta, en teoria austracistes, haurien de repartir-se pel Regne de Castella, i els seus béns van ser objecte de saqueig.

El 19 de juny va començar l'incendi, però d'una forma moderada. No era el mateix cremar una casa d'un simpatitzant austracista que un borbó, que suposem deixarien intacta. Més que por al foc, Xàtiva tindria terror a uns soldats mercenaris que tenien carta blanca per a iniciar el saqueig. El que suposem va ser una altra causa de l'emigració forçada de moltes famílies, i més si havien xiques joves i templades entre els seus membres. Van, per tant, voler cobrar-se la victòria, buscant or i argent o qualsevol altra cosa de valor, i acabaren per fer fogueres, i les cases no es cremaven perquè abans s'havien fet amb tota la fusta possible. Per tant, que ningú pense en incendis de gran magnitud ni que aquest va durar fins l'un de març de l'any següent, sinó més bé que la ciutat va estar a expenses de la rapinya i el saqueig durant molts mesos. Però deixem parlar al frare Castañeda, un cronista i recuperador de la memòria històrica de les víctimes que van viure aquells fets. Ell ens diu: «?las ponían fuego, más por ceremonia que en cumplimiento de la Real Ordenanza, que con intención de su ruina, sólo prendió el fuego en los techos, dejando buenas las paredes». Un espoli en tota regla que va portar a Xàtiva a la ruïna durant molt de temps. Primer per haver buidat la ciutat de tot el seu capital humà. Només quedaren a Xàtiva alguns rectors i un notari en espera de la revocació de l'edicte, molts soldats ferits a la "caza de tesoros", que li compensaren per haver arriscat la vida en la defensa de la causa felipista, i molts forasters dels pobles de la rodalia que aprofitaven la conjuntura per fer-se amb fusta, mobiliari domèstic o materials de tot tipus, propietat dels xativins expulsats de la seua llar. I en ple extermini, la desgràcia dels ara socarrats, que no cremats, es va estendre al conjunt del Regne de València, en publicar-se un 29 de juny de 1707, el decret pel qual s'abolien els furs a causa de rebel.lió d'aquell regne contra la causa borbònica, i on ara la llei vidria dictada des de Castella.

Afortunadament, el 29 de novembre del 1708, arribà el decret que permetia revocar l'ordre d'extermini, i permetria fer tornar els seus habitants i detindre la rapinya de molts soldats, que ara es quedarien a viure a Xàtiva, en les casernes d'inval·lids. Era l'agraïment pels seus anys de lluita en defensa dels drets dinàstics dels borbons, i cal dir que no es van pendre al peu de la lletra l'orde de cremar la ciutat, i Xàtiva no va patir cap urbicidi ni incendi de dimensions colossals. Si açò haguera passat en realitat, la ciutat no gaudiria hui del nucli antic que té. A Macanaz no li va fer falta aplicar els projectes de profunda reconstrucció urbana suggerits pel pare Tosca o Montaigu.