El titular d'aquesta prèvia podia haver servit per a la passada edició de Nits al Castell, amb la visita dels catalans Manel, un dels referents del pop català dels darrers temps. Però els organitzadors del festival semblen haver volgut tancar el cercle amb Els Amics de les Arts, l'altre gran referent d'un estil de música pop allunyat del grandiloqüent i qualitativament inferior esclat d'aquell que es va anomenar en els anys huitanta rock català.
La banda de Joan Enric Barceló, Eduard Costa, Ferran Piqué i Dani Alegret, gent d'aparença corrent i propera, representa el pop que conta històries, que comença bevent una mica del folk per anar després a lectures més complexes. Que va connectar des del principi però que va experimentar un salt exponencial amb Bed & Breakfast (2009), un àlbum en el qual el mateix li cantaven al futbol 4-3-3 que contaven històries quotidianes com L'home que treballa fent de gos. Un disc que arribà a ser Disc d'Or (30.000 còpies despatxades, en plena crisi del format) i que els serví per a quedar-se. Des d'aleshores, el seu públic no ha deixat de créixer. I han bastit una discografia que, al marge d'alts i baixos, els ha generat un imponent currículum de premis (solen ser uns habituals dels guardons que dona la revista Enderrock) i algun colp d'efecte com ara protagonitzar amb l'actor Quim Gutiérrez l'anunci d'Estrella Damm del 2011, garantia de fer un salt de pantalla i arribar a més gent.
La matèria primera ho fa senzill: el seu és un cançoner assequible, amb tots els trucs del pop, els instrumentals i els vocals, però una manera de presentar les cançons i de cantar-les que els atorga personalitat, incloent la capacitat de fer lletres que conten històries que connecten amb la gent. En un món tan bastit de referències i llocs recurrents com el pop, la música dels Amics de les Arts és recognoscible, el que no significa que s'hagen limitat a repetir la fórmula: per al darrer seu àlbum, Un estrany poder (2017), cercaren refinar la proposta anant al bressol d'alguns dels millors grups i àlbums pop de la història recent, Escòcia, de la mà del productor Tony Doogan. Sense perdre essència, l'acabat té punts d'èpica com El vent tallant, alguns tocs d'electrònica que ja semblen imprescindibles en qualsevol proposta pop i alguna incursió funk com El seu gran hit. On el disc es fa més gran, amb tot, és amb el pop identificable de veus creuades i històries, amb cançons ben destacables com Les coses, 30 dies sense cap accident, Primer en la línia successòria o la programàtica Apologia de la ingenuïtat, tota una declaració d'intencions.
Repertori molt solvent
Un darrer disc molt solvent (un dels dos millors de l'any per a la revista Enderrock, juntament amb el de Mishima i el de Maria Arnal i Marcel Bagès, aquests darrers també presents en el festival la següent setmana) que garanteix un repertori en Nits al Castell consistent que els catalans de segur combinaran amb algunes de les cançons més conegudes. Tot i que tindran difícil superar el llistó deixat pels Manel la passada edició, un concert amb al·licients.
