dos botigues, ja en el record, Novedades Tengo i la de Carmen Canalejas, una front a l'altra, en els cantons on acaba el carrer Maians, presidien l'inici del segon tram del popular carrer Major d'Ontinyent. Es un tros de carrer on abans hi era una tendeta d'eixes on venien cacau i tramús (l a cacauera). Unes passes endavant trobem el fantasmagòric hotel Fontana. Quan va obrir als anys 60, on era la discoteca Kasba, allí, als primers anys 70, ficaven música dels Rolling Stones o Matt Monro. El combinat de moda, per a beure, era un San Francisco. Després fou l'hotel Pou Clar, fins que va tancar. Al costat mateix hi era la primera tenda de discos de la ciutat, Phael. Quasi al front obriria, als 70, la tenda de discos de Tomás Micó, de la qual hui sols queda el rètol a la façana: Record. Altre lloc que sembla tret d'un ofici en extinció és el de la Sastrería Casanova. Al costat hi era una tenda d'electrodomèstics de la cadena Eugenio Soler, que encara perviu, en altra ubicació i lligat a una altra franquícia. Front a l'església Sant Carles va haver una drogueria i després l'administració de loteries nº 2. A la mateixa banda, hi ha les restes d'una casa senyorial (ca Osca), sense que es sàpiga fins a quan. Al front trobem una de les més noves i coquetes placetes de la ciutat. Això si, ocupant el solar on abans hi eren la Panadería la Immaculada i el fotògraf Berna.
Espais que han desaparegut. Tirant endavant hi era una d'eixes barberies esborrades pel pas dels dies. Al costat estava la botiga Tejidos Lacueva. Al seguir trobem un restaurant per a fidels. A la mateixa vorera hi havia la que, durant dècades, fou centre de distribució de la premsa que es venia a la ciutat, la papereria Soler. Al front era la joieria Pla, la Inmobiliaria de Manolo Soler i la bicentenària pastisseria de Mora. Hui sols resten records. El mateix es pot dir de calzados Chiquitín, de l'antiga Ferreteria Nova o de Emilio Piera. Fins arribar a l'actual seu de Compromís, un espai recreatiu als anys 60, on molts alumnes del Patronato feien la seua partideta de futbolí en eixir d'escola. Al front eixa casa de cultura, ara de reformes, anomenada dels Barons de Santa Bárbara, protegida al catàleg municipal com altres 26, que fan d'este carrer el que mes cases protegides suma de la ciutat.
Del que fou l'estudi del popular fotògraf local Ricardo García, qui durant mig segle va retratar la vida ontinyentina, ja no queda res. Quan entrem a la que fou la placeta Latonda, dècada dels 50 del segle XX, era, a la dreta, l'actual Cercle Industrial (Hogar de Falange en la postguerra i espai d'encontre dels senyorets que a l'estiu venien al Balneari de les Aigües). Després venia la que va ser seu del Banesto, l'estanc de Pura o la Societat de Festers, encara obert, però a tranques i barranques. A l'esquerra, eren el comerç de teixits de la família Aparicio, Tejidos Camús, El Siglo, Bazar 95, i, empalmant al carrer Segriá va obrir, inicialment amb moltes pretensions culturals, Bastida Llibres (després canviaria d'emplaçament dues vegades al mateix carrer); també Dulces Piquer. Seguint per Maians eren la perruqueria Ferri, el Barato, dels germans Valls i la rellotgeria J. Doménech, altra supervivent. En front la desapareguda seu del Banc de València, actualment propietat de Caixa Ontinyent. Mes enllà, la desapareguda gestoria Lacueva, cuina de publicacions ontinyentines com Ciudad i Onclar. Abans d'entrar a l'actual plaça Major, trobem l'edifici que fou seu de Correus durant molts anys, el qual acull, ara mateix, la seu central de la Policia Local d'Ontinyent.
