vaig llegir per primera vegada a Joan Sales ( Cartes a Marius Torres, 2ª edició, El Pi de les Tres Branques, Club Editor, Barcelona, 1976) en 1987, i més tard en 2014 vaig utilitzar les seues pàgines dedicades a Xàtiva (145-194 i 557-559) i al front de Terol per a commemorar el 75 aniversari del bombardeig de Xàtiva del 12 de febrer de 1939. Els paràgrafs dedicats a Xàtiva ja no apareixerien en la seua publicació de la novel·la Incerta glòria però sí els del front de Terol (14ª edició, Club Editor, Barcelona, 2014)
Xàtiva, 5 de març-15 d'abril de 1937. És un testimoni molt interessant sobre la reraguarda de la guerra. Després de la mort de Bonaventura Durruti, la columna anarquista que portava el seu nom va estar descansant a Xàtiva, sota el comandament del seu successor, Ricardo Sanz, que era de Canals. Aquest havia tingut un accident laboral a la fàbrica tèxtil del seu poble on treballava, i havia estat acomiadat per l'empresari i emigrat a Barcelona. Allí es va convertir en un destacat membre de la CNT, i de fet fou el successor de Durruti. Consta que durant aquest mes i mig de l'any 1937 volia venjar-se d'aquell empresari, però els seus familiars li ho varen desaconsellar. En la columna estava com a tècnic o instructor militar, a desgrat seu, l'alferes Joan Sales i altres dos companys seus, formats en l'escola de guerra de Barcelona i després d'un mes en el front de Madrid. Els seus comentaris son molt interessants. Els tres tècnics tractaven d'ensenyar algunes tàctiques militars d'armament i posar una mica d'orde en aquelles columnes, on cadascú en nom de la sagrada acràcia, feia el que li donava la gana. A la pàgina 146 fa uns curiosos comentaris referits a la mort de Bonaventura Durruti el 20 de novembre de 1936:
«Els milicians son valents però obliden que la guerra no demana valents, sinó homes que compleixin el seu deure... En Durruti havia acabat per comprendre-ho i en els seus darrers temps havia fet esforços per imposar disciplina. Havia sol.licitat que li enviessin alguns oficials de carrera. En els darrers combats a Madrid s'havia produït un pànic i una desbandada. Quan en Durruti i els oficials tractaven de deturar els "milicians" que fugien, aquests el van assassinar».
Quan la columna arriba a Xàtiva, estava formada la meitat per catalans de l'Empordà i l'altra meitat per valencians de Xàtiva i les rodalies, i Joan Sales els havia donat la primera conferència d'instrucció en català, i aquesta fou la reacció:
«Per què no ens has donat la teva conferència en castellà, que és l'idioma oficial? Perquè soc més anarquista que vosaltres „els he respost amb un llampec d'inspiració„ i no em sotmeto a l'Estat com feu vosaltres en aquesta i tantes altres qüestions, com és ara això de provincial o regional amb que designeu les vostres organitzacions calcant-les de l'Estat que preteneu destruir».
Més avant fa dues belles descripcions de Xàtiva, de les quals ressenyem solament aquesta:
«Ja fa cinc dies que soc a Xàtiva i encara em dura la impressió d'haver arribat al paradís terrenal. Torno a ser en terra nostra al cap d'un mes d'haver-ne sortit: L'accent del País tan semblant al de la meua Vallclara, em sembla música angèlica. L'aire és tebi, perfumat; les cases son grans, blanques, plenes d'ordre i de frescor; hi ha un Calvari; una muntanyola plantada de xiprers amb una ermita al cim. Hi ha uns garrofers molt més grans que els del Camp de Tarragona. Les noies son altes, esveltes i morenes. Es compren que Josep Ribera i els papes Borja triessin aquesta ciutat per néixer-hi... Voldria quedar-me a viure la resta dels meus 98 anys de vida en aquesta Xàtiva incomparable... L'aigua dringa per tota la ciutat en piques de pedra; les noies son morenes i plenes de misteri, les cases grans i blanques, entre pageses i senyorials i amb uns patis frescos i quiets. Aquí un arribaria a oblidar-se del mon en que vivim».
Instructor militar. En la classe d'armament Joan Sales es queda sorprès de que els milicians no tenen coneixements bàsics del seu funcionament, i que moltes vegades han patit accidents, i contesten que ells creien que eren gangues de la guerra. Més avant explica una arenga d'en Ricardo Sanç, el capitost de Canals, que acaba així:
«Digué que després d'aquella guerra contra els feixistes en farien una altra contra els republicans, socialistes i comunistes i un cop liquidats tots els enemics de la FAI i implantada per fí l'anarquia "habrà llegado el momento, como ya no los necesitaremos, de liquidar también a los compañeros técnicos". Tan lluminosa idea arrencà una ovació clamorosa. Després vingué al racó on ens estàvem „callats i sense aplaudir„ els "compañeros técnicos" per dir-nos sonrient que no ens ho haviem de prendre pas al peu de la lletra ja que eren coses d'aquestes que s'han de dir per tenir contents els elements de la base».
Sales observa també que n'hi ha prou senyeres als carrers i al teatre valencià (pàg. 168):
«Ha vingut aquests dies la companyia de teatre valencià de Pepe Alba a representar diverses peces còmiques i una de dramàtica que s'intitula "Els fills del poble". L'heroi del drama se'n va al front amb una immensa "senyera valenciana", que li ha brodat la seva xicota; després d'un combat la clava al cim d'una muntanya al front d'Aragó, i torna a València greument ferit però es cura i el fan tinent. Tota l'obra és un cant al País Valencià i a la senyera i el públic ho aplaudeix amb entusiasme ¿per què als teatres de Barcelona no fan coses així?».
Parlar en valencià. « Aquí a Xàtiva [les xiques] son valencianíssimes; sempre recorden amb orgull que als xativesos se'ls diu "els cremats" [= socarrats], perquè Felip V va fer cremar la ciutat i li canvià el nom pel de Colònia de San Felipe per castigar-la de la resistència desesperada que li havia oposat. Només hem ensopegat una noia que no estigués orgullosa de ser valenciana, però no era de Xàtiva. Era una mestra d'escola primària amb pretensions d'intel·lectual, que es manifestà molt sorpresa en sentir-nos parlar tots i totes en valencià a la tertúlia del cafè: Pos a mí „ens digué„ quan parle en valencià, em pareix que lladre. I quan ho fa en castellà també „em digué a cau d'orella la rossa; potser l'altra ho sentí, la qüestió és que es tornà vermella com un perdigot i després d'aquell dia no s'ha atansat més a la tertúlia», escrigué Sales.
I finalment una profecia a Xàtiva, el 5 d'abril de 1937, pàgina 179:
«Estimat Marius: El dia que València es descobrirà a sí mateixa „i el cataclisme ho està precipitant„ tot canviarà en els nostres destins; fins ara havia estat la Catalunya vella, qui en duia el pòndol, però té massa tendència a recloure's en els seus horitzons. Ens cal la ventada valenciana per airejar-nos ¿Saps que a Vallclara anomenen "vent de Morella" al garbí? Jo, avançant-me als esdeveniments, ja em proclamo des d'ara valencià; tant de bo el vent de Morella arribi fins als darrers confins del Principat i ens faci sentir la frisança d'una pàtria ben ampla. Pel que a tu respecta, ja tens molt de guanyat com sigui que ets lleidatà; a tu no et dirien, com a mi, que parles "valencià però malament". A la mateixa dispesa nostra viu retirat un senyor que ha passat la setantena; viatjant de comerç en la seva joventut, les seves activitats l'havien empès fins a Tortosa i Lleida: Allà sí que parlen com nosaltres, afirma. ¿Es que no ens entén? Els entenc divinament, però pronuncien d'una manera tan estranya».
«Els xativesos i suposo que els valencians en general, no neguen pas que la llengua que parlem és la mateixa, només que ells creuen que no la sabem pronunciar i en tot cas que s'ha d'anomenar valenciana i no pas catalana. Si mentre el Principat es resclosia en la grisa decadència, València hagués pres una gran volada, si al seu esplèndid segle XV, hagués succeït un segle XVI més esplèndid encara "et sic per caeteris", el cas seria semblant al de Galícia i Portugal; ningú no discuteix als portuguesos el dret de donar el seu nom al gallec que parlen des del moment que és a ells que deu expansió i prestigi. Si jo fos gallec em diria portuguès; si al sud d'un Principat somort, hi hagués una València lliure i gloriosa, capaç d'escampar la nostra llengua per Àfrica i Amèrica, jo em diria valencià amb molt d'orgull, perquè la cosa faria el nom», conclou.
