24 de enero de 2019
24.01.2019
Necrológica

Miquel Cantó, un prohom de Bocairent

24.01.2019 | 11:45
Miquel Cantó, un prohom de Bocairent

Un gran home, noble, veraç, integre, creient fins la medul-la, ens ha deixat dimecres de bon matí. Estic ocupant el seu lloc en la missa, on era l'escolà de cada dia en la missa de 9'30 del matí i em ve al cap la seua figura embolicada en la manta -l'ultime que la usava tots els dies- ajudant a misa amb quasi 90 anys i mantenint l'inginy i l'alegria cada matí, comptant anècdotes, fets i succeïts que tenien a vore amb el seu volgut poble, Bocairent.

Poesies, cançons nadalenques, obres de teatre, articles d'investigació, .... quasi tot en valencià, formava part del seu ample elenc. Inclús va ser corresponsal de LEVANTE-EMV en èpoques pretèrites. Eixe era Miquel Cantó, "el rullo", encara que ell deia que el que tènia el pèl rullet era el seu germà a qui li van traure el malnom. Després de la misa deia que se n'anava a tasques de "la bossa" referint-se en gracia a que agafava la bossa de la compra.

Era un pou de saviesa popular, amable, bolcat en la seua dona a qui volia en locura. Amador de les festes tradicionals i participant en totes les que podía. (Era el mes antic de la seua volguda filá de Moros Marins). Premi 9 d'octubre de l'ajuntament de Bocairent per la gran tasca de la seua vida.

Hui al vore el seu cos inert, sense vida, mostrant pau i dolçor, no puc menys que pensar que no som res: el diumenge en plena vida junt a la dona en l'acapte i hui en el cel. El cos ací però la seua ànima des de dalt ens mira, feliç pel que Déu li tènia preparat des de l'eternitat i dient-nos que només Déu, Senyor de la vida i la mort, sap quan hem de morir i per tant estiguem preparats, com l'estava dia a dia disposat a assumir amb tot el seu cor el que Déu volguera.

"Que en el cel que descanse", li desitgen en Bocairent als familiars dels difunts al soterrar-los, i en este cas millor no es pot dir, perquè segur que allí esta descansant i disfrutant per a tota l'eternitat, que és molt mes del que ens podem imaginar, és per sempre, per sempre, que deia Santa Teresa de Jesús quan fuig de casa sent xicoteta. ¡PER A SEMPRE!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook