ahir les dones del món convocaren una vaga internacional en defensa de la igualtat entre els dos gèneres humans. Estan fartes de ser les responsables de l'atenció a menuts i malalts, de la sobrecàrrega de les tasques domèstiques, del determinisme reproductiu que els obliga a convertir la maternitat en un sostre de vidre, de la bretxa salarial davant el desenvolupament d'un mateix treball, de trobar-se encasellades en treballs de baixa remuneració considerats com una prolongació de la llar i exclusius del gènere femení, de ser considerades un objecte sexual i de consum, d'un sistema educatiu que no és coeducatiu ni inclusiu. I, sobretot, estan fartes de ser víctimes d'assassinats, maltractaments i agressions sexuals, conseqüència de l'augment d'una violència masclista que no cessa ni respon a valors educatius ni punitius.
Per totes aquestes raons i més, les dones s'aturaren el divendres baix el lema Per un treball i una vida digna. La seua vaga fou feminista, i per un dia deixaren en teoria de cuidar malalts, xiquets, fer doble jornada a la llar i el treball, o de consumir coses per a esdevindre en princeses ben guapes. Es van fer visibles davant el seu company de gènere, perquè s'esforçara en equilibrar la balança de la desigualtat. Hui tot el món es sent feminista i els partits polítics sembla que s'adheriren d'una o un altra forma a un moviment, que en el món europeu i americà més desenvolupat sembla inqüestionable, però que és una utopia a la resta del món, on moltes dones són inferiors als homens, i on perilla fins i tot la seua vida, si reivindiquen els seus drets com a éssers humans.
Hui anem a intentar fer un paral·lelisme entre passat i present per demostrar, amb l'ajuda de la riquíssima hemeroteca de Xàtiva, que el feminisme és un moviment social per la igualtat de gèneres, que abraça a totes les dones i anima a la sensibilització dels homens perquè s'esforçen en renunciar als injustos privilegis ocasionats pel sexisme, que genera moltíssima infelicitat i frustració a la companya de gènere. Hi ha dos afirmacions que són falses i que han sigut pronunciades des del poder en els dies previs a la cel·lebració de la vaga en reivindicació dels drets de les dones, com que el femenisme és un moviment d'extrema esquerra, o que és el contrari del masclisme en versió femenina. Falten a la veritat, i anem a explicar el perquè.
Les llavors del femenisme van ser conreades a Xàtiva fa molt de temps, més de cent anys. El 2 de maig de 1918, el diari Heraldo es va fer ressó d'un manifest d'ahesió a la Liga Española para el Progreso de la Mujer, signat per Artemina Botella i un grup de joves xativines. El document estava dirigit a totes les dones en general, independentment de la seua ideologia política o religiosa, i feia una declaració d'intencions que, passat un segle, sembla escrita ahir, on llegim: «...compañeras de sexo, y sin temor de ninguna clase, vengan con nosotras, desde las más timoratas a las más valientes. Católicas, protestantes, racionalistas, cualquiera que sean vuestras tendencias, todas lleváis en vuestras almas femeninas las indescriptibles ansias de una verdadera liberación y, por tanto, todas estáis interesadas en la conquista de los negados derechos, en la conquista de un nuevo destino...».
L'experiència històrica havia demostrat a les dones que calia fer-se escoltar amb protestes, vagues i manifestacions. L'exemple ho tenien amb Emmile Pankurst, que a través del moviment sufragista i de mobilització al carrer mitjançant l'estratègia de resistència passiva, havia conseguit del Parlament Britànic l'aprovació de la llei de representació popular que atorgava a les dones el negat dret al vot, i més quan en plena Gran Guerra, havien demostrat les xiques britàniques una gran vàlua ocupant els llocs de treball que els seus companys de gènere abandonaven per a incorporar-se a les trinxeres. Amb aquell referent, el manifest arengava a les dones «mujeres españolas ha sonado para nosotras la hora de deponer la vergonzosa actitud que nos ha contemplado durante siglos». Havia arribat el temps de canviar la submissió i el silenci per la protesta i la reivindicació.
Però no fou el dret al vot una de les primeres reivindicacions del femenisme espanyol, sinó la creació d'una Casa de la Mujer, idea introduïda a Xàtiva per Ana Artigues de Soler, filla d'un farmacèutic del carrer Noguera, que va viure en la pròpia llar, l'infern d'haver de suportar a un maltractador, en una época d'absoluta indefensió jurídica de la dona casada davant la violència masclista. Sensibilitzada per un tema que va patir en pròpia carn, es va fer corresponsal de la revista La Voz de la Mujer, creada a Madrid per l'escriptora Celsia Regis, i que amb el finançament de moltes dones benestants de la capital, defensava l'erecció d'aquests llars, on acollir dones víctimes del maltractament, l'explotació sexual, laboral o de l'abandonament. Un lloc, on a més les dones pogueren aprendre a llegir i a escriure, i a defensar els seus drets, amb biblioteca i saló de conferències. En cap moment van pensar en fer la revolució contra l'home, com ben explicà la corresponsal «?no pretendían fomentar el feminismo en el sentido equívoco del masculinismo, dando un aspecto de hombre a la mujer, tanto en ademanes como indumentaria, como disputándole sus funciones sociales?».
Comentava Maria Luisa „el pseudònim periodístic d'Artemina„ en aquell manifest que el moviment feminista no evolucionaria mai sense homens feministes, que pensava que anirien augmentant amb el pas del temps. Malauradament s'equivocà en aquesta qüestió, en afirmar que «cierto que aún quedan algunos hombres cuya ignorancia o egoísmo les hace mirar el feminismo como una atrocidad, pero estos son ejemplares rarísimos de la especie humana». El masclisme no va ser ni molt menys un fenòmen residual, i els que pensaven que el femenisme era masclisme a l'inversa o una questió ideològica inventada per una esquerra marxista que substituïa la questió de classe per la de gènere, Artemina els hauria donat la següent resposta, tan vàlida ara com fa cent anys: «hagamos caso omiso de las disparatadas opiniones del reducido número de seres que discurren estilo zulú, y apresurémosnos a ayudar con nuestro concurso los trabajos encaminados a la realización del bello ideal».
