A primeries de març, vaig viatjar a Madrid. ¿Què feia un socarrat a la Villa y Corte? Vaig dedicar el dissabte dia 2 i el matí de diumenge dia 3 a visitar diferents espais d'art. Tenia una excusa perfecta; coincidint amb la celebració de la 38ª edició d'ARCO, Inelcom presentava les últimes adquisicions per a la seua col·lecció d'art contemporani. Els directius m'havien convidat a assistir-hi. Molts recordaran la polèmica que va suscitar, en 2017, el projecte de Centre d'Art i Arqueologia que l'empresa volia construir a Xàtiva, entre els murs de llevant i la Penya Roja. La proposta dividí de manera irreconciliable les posicions d'algunes persones tan aviat com aquell projecte transcendí a l'opinió pública. Ni l'hipotètic benefici que la creació d'un nou museu d'art contemporani podia reportar a la ciutat concità una opinió unànime. Ara bé, moltes persones parlaven d'oïda; poquíssima gent havia vist les obres d'art de Quilis. Quan les discussions es trobaven al punt àlgid, em vaig preguntar si uns i altres coneixien la Col·lecció Inelcom, si ja havien visitat l'edifici que l'alberga, el centre de recerca de l'empresa en Pozuelo de Alarcón.
Hom podia estar parlant sense coneixement de causa. Calia aclarir si la col·lecció era realment interessant o no. D'això, però, ningú no deia ni pruna. Doncs bé, ja conec el conjunt d'obres que podria haver vingut a Xàtiva. No era l'únic xativí present a les instal·lacions de la tecnològica en Pozuelo; vaig tenir el plaer de saludar allí alguns amics i amigues: els dissenyadors gràfics Xavi Sellés i Patricia Bolinches, Artur Heras... També hi eren, com és natural, diversos directius de la planta xativina d'Inelcom: Ángel Martínez, Juan Eugenio Mompó. Era com estar a casa; el personal de l'Hotel-Restaurant Montsant serví el còctel i les tapes. Les botelles de La Socarrada s'exhauriren en un tres i no res. Vicent Quilis em va presentar Ricardo Martí-Fluxá, diplomàtic, polític conservador i president del Patronat del Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia. Amb ell i la seua filla Pilar, vaig recórrer totes les sales en què s'exposen les peces d'art d'Inelcom: pintures, escultures, dibuixos, fotografies, instal·lacions, vídeos... Possiblement es tracta de la millor col·lecció privada d'art contemporani de l'Estat i una de les millors d'Europa.
Podria estar a Xàtiva. Els meus acompanyants s'interessaren per Xàtiva. Jo no podia evitar certa malenconia en pensar que la nostra ciutat es perdia un conjunt artístic de primera magnitud. Diumenge, vaig visitar altres espais d'art: el Museu Thyssen-Bornemisza, en què s'exposa una antològica de Balthus, el Palacio de Cristal del Retiro, que acull unes escultures enormes de Jaume Plensa, i la Fira de Madrid, per a passejar pels estands de l'edició 2019 de la Fira internacional d'Art Contemporani (ARCO). ¿Què en podríem dir? La paraula "fira" ho explica tot. Arco és un gran firal amb tota classe d'atraccions. Les nostres falles no desmereixerien en aquell espai. Certament, era possible trobar-hi obra de grans artistes, vius o traspassats: Guillermo Pérez Villalta, Joan Miró, Manuel Hernández Mompó, Juan Genovés, Chillida, Manolo Millares... Però proliferaven artefactes que costa considerar artístics. Em cridaren l'atenció dos llenços amb les mateixes dimensions pintats d'un color blanc impol·lut. Pintura d'interior i Pintura d'exterior eren els títols respectius. ¡Ha! Desconec el preu d'aquelles "pintures". Ignore si hi hauria clients disposats a adquirir-les.
El ninot de la Fira. Al garbuix, amb fòtils destinats a épater le bourgeois, no podia faltar un ninot. Santiago Sierra i Eugenio Merino protagonitzaren una nova provocació en ARCO. L'any passat, Sierra ja havia suscitat polèmica amb la seua obra Presos políticos en la España Contemporánea, que fou retirada per l'organització de la fira. Merino havia exposat en una edició anterior Always Franco, un ninot del dictador ficat en una màquina de refrescos. Enguany, Sierra i Merino portaren a ARCO un ninot gegant de Felip VI „té quatre metres d'alçada. El contracte de venda estipula que el ninot, valorat en 200.000 euros, haurà de cremar en un any. «Documentarem la crema i lliurarem la performance en vídeo», van explicar els dos artistes. En fi, ja es veu que l'ambient d'Ifema era molt faller. Els xativins, amb un Felip V boca per avall i nombrosos ninots que cremen el dia 19, podem donar idees. Però no acabem de connectar amb la modernitat.
