Veure la plaça del Mercat deserta un dia qualsevol pel matí que no siga dimarts o divendres em fa imaginar què haurien pensat el carnisser Agustín Mascarell, el tractant en sedes Peregrín Ridocci, el fabricant de barrets Isidro Reig, el confiter José Gordó, o el venedor de saladures Manuel Tomás, si els haguérem dit en 1868, que en un futur l'obertura comercial més important de la ciutat anava a quedar-se buida de negocis, obradors i compradors. Els hauria resultat impensable, o més bé un malson. I més tenint present, que sense comptar els serveis públics instal·lats llavors a la plaça com el Tribunal del Repeso, las Carnícerias Públicas o la Pescadería, l'enorme circumferència de trànsit de vianants actual, va arribar a tindre 53 negocis en funcionament, i només dos van ser tavernes.
Fins a la deslocalització de l'Escorxador Municipal més enllà de l'Albereda a inicis del segle XX, el negoci estrela del Mercat foren les carnisseries i els llocs dedicats a la venda de cansalada. Molt darrere li seguien les confiteries, dedicades a la producció i venda de dolços i confitures, les paqueteries especialitzades en complements de seda i cintes per a tratges i vestits, i els obradors artesanals dedicats a la producció de barrets. A més calia afegir, ja en menor mesura, la presència de punts de venda de peix salat, de vi i aiguardent, de drogues, d'hostals i tavernes, de verdures, i tot sense tindre present l'afluència de comerciants sense establiment que acudirien a vendre a la plaça queviures sota l'estricta supervisió del Tribunal del Repeso, una institució pública encarregada del control de pesos i mesures, i d'evitar estafes, preus abusius o la circulació de menjables en condicions dolentes.
Un d'aquells pròspers comerciants va ser Manuel Tomás Moncho, un venedor de saladures d'abadejo, tonyina i sardines, que va transformar el seu petit negoci en el primer supermercat de Xàtiva, entés per la diversitat que no quantitat de productes que oferia, quan encara no hi havia electricitat, neveres, plàstic, alumini o programes electrònics de comptabilitat. Llavors la tecnología es reduïa a prestatgeries de fusta, barrils de roure i sacs de jute, on la sal i les espècies esdevenien en els principals instruments de conservació, les balances romanes en un pes sense botons, i el llapis i paper o l'entrenat cap del dependent, en la millor calculadora.
No hi havia recursos tècnics però sí moltíssim capital humà disposat a aprofitar la llibertat per a comerciar davant la caiguda del paternalisme il·lustrat botifler, on les rígides reglamentacions comercials para el buen gobierno de San Felipe van desaparéixer, i es va poder instaurar una lliure circulació de mercaderies i obertura de negocis, sense la burocràtica supervisió de les autoritats del Tribunal del Repeso. El caràcter emprenedor de Tomás li va permetre fundar un magatzem que va vendre tota mena de queviures en una època en que la sal esdevenia en el primer agent conservador d'aliments. Ell va aprofitar l'oportunitat conjuntural creada pel liberalisme per a fusionar en un, tres tipus d'establiments que fins a les primeres dècades del segle XIX, havien de vendre els seus productes per separat, com van ser: las tiendas de legumbres, de especiería y las botillerias, segons marcava la legislació castellana imposada per Felip V. A les tendes de llegums es venia entre altres gèneres: arròs, fideus, cigrons, llentilles, escaiola i ordi. A les d'espècies: sucre, xocolate, canella o safrà. I a les botelleries, begudes alcohòliques, generalment vi i aiguardent El liberalisme va suposar l'abolició dels senyorius, els gremis, els monopolis, i per al cas que ens ocupa, la derogació de les estrictes reglamentacions comercials per al bon govern comercial de Xàtiva, el que va permetre deixar fer a un exèrcit d'autònoms emprenedors que a base d'esforç i treball feren eclosió en el Mercat, convertint aquest espai en una fàbrica de negocis, i una escola de formació de professionals en l'art de comprar i vendre.
Un gran desplegament. Manuel Tomás Moncho va passar de ser un humil venedor d'abadejo del Mercat, a propietari d'un supermercat que obria portes en el cor comercial de Xàtiva, situat al número 5 i 7 del carrer Camí, popularment conegut de Botigues, el que llavors podríem considerar com la milla d'or xativina. Va fundar el negoci a 1868 sota el nom de Ultramarinos el Barco, a causa que la majoria dels seus gèneres, sobretot per la part de les espècies, provenien d'altres continents. Però a mesura que passaven els anys, va vendre absolutament de tot. Així trobem que és un negoci amb un «repleto surtido en conservas de carnes, pescados, frutas y hortalizas». Al que va afegir també els millors companatges importats «salchichón de Vic, queso mahonés, longaniza extremeña». O vendre també productes no menjables com articles de bijuteria, papereria o quincalla, o gangues. «El dueño de este establecimiento tiene el honor de participar a su numerosa clientela y público en general el haber recibido un variado surtido de paraguas que por su clase y precios se recomiendan por si solos», segons una publicitat de l'establiment.
A partir del segle XX es tornà a dirigir cap als menjars, canviant el nom d'Ultramarinos el Barco pel de Ultramarinos, Salazones y Coloniales de Manuel Moncho, centrant la seua oferta alimentària en «chocolates, galletas, pastas, garbanzos, azúcar, te, café tostado, quesos, mantecas, embutidos, jamones, vinos y licores de mesa...». I a més presumia de garantir «la pureza y origen, todo a precios reducidos por haberlos adquirido en los principales centros productores...», segons assegurava.
El supermercat de Manuel Tomás Moncho va funcionar durant tres generacions, les quals van compartir nom. Manuel Tomás Moncho com l'avi fundador, després Manuel Tomás Sellés, fill, i per últim, el net, Manuel Tomás Martínez. Però cal dir que no va ser un negoci de familia més, sinó que va crear una escola d'aprenents que ho varen pendre com a exemple a seguir, com foren les cases de Sanchis, Reig, Perales o Gorba, i que van fer dels magatzems de ultramarinos, salazones i coloniales, els grans precedents dels actuals supermercats, que durant els anys 80 s'esteneren per Xàtiva fins a acabar amb aquells negocis encara tant presents en la memòria col·lectiva dels xativins.
