Publica una obra que parla de la ciutat on va passar la seua infància i de la seua amistat amb figures com Raimon. També de la seua joventut i de les inquietuds polítiques que el van portar a ser un dels fundadors del Partit Socialista Valencià, molt crític amb el franquisme, i un dels majors valedors del valencianisme polític.
De quin temps parla al seu llibre i com es trobava el País?
L'obra se situa primerament a Xàtiva, en les nostres experiències a la ciutat i com uns xics que no han conegut la guerra comencen a prendre consciència que la situació opressora que viuen no els agrada, per passar després a parlar del sindicalisme lliure i de com va sorgir el valencianisme polític a principis dels 60, que a poc a poc es va anar estructurant fins a arribar a l'Estatut d'Autonomia. En definitiva, uns trenta anys d'experiències i la meua relació amb la vida social, cívica i política d'aquells moments.
Quins records té de la seua infància a Xàtiva?
Recorde l'ensenyament religiós, i l'amistat que m'unia amb gent com Raimon o Torregrossa. Formàvem un grup d'amics que érem els que caminàvem per Xàtiva i reflexionàvem sobre la cultura i la política. Records de l'ensenyança primària i secundària, on prenem consciència que el que passa no ens acaba d'agradar. Comencem a tindre inquietuds, i eixe estiu fins i tot ens n'anem a París fent autoestop, per descobrir què era allò.
Quin paper creu que va jugar Raimon en favor de la nostra cultura en una època tan incerta?
Va aconseguir que el nostre missatge i algunes de les coses que eren minoritàries ampliaren el seu marc i tingueren una qualitat artística, amb poesia i música compromesa amb el moment, que ha evolucionat amb el pas del temps. Ha estat una eina de cultura i de canvi. Ell mateix, quan ha rebut el llibre, m'ha enviat un CD de la seua darrera actuació a Barcelona, i eixes vivències que jo conte al llibre estan també a les seues cançons.
Ja en l'etapa universitària va participar de les revoltes contra la dictadura. Quin clima polític es vivia en eixos temps?
La Universitat era una zona molt neutra quan nosaltres vam entrar. A la facultat de Dret no es movia res, però hi havia gent que començava a fer vida en valencià, i que va anar despertant. Es va crear un sindicat lliure a principis del 60 i a partir d'ahí vam anar connectant amb el poble i amb la societat. De fet, l'any 1960 vam crear la revista Diàleg, en la que es parlava de la revolució cubana, crítica amb el franquisme existent. Encetem la via de l'oposició política i el naixement del valencianisme polític.
Fou multat, detingut i empresonat. No va pensar mai a desistir?
Jo era una persona de caràcter tranquil però amb unes idees molt clares d'acabar amb la dictadura, pel canvi social, per la justícia i la igualtat, que són parts de l'ideari del socialisme de sempre.
Com veu l'evolució política del País Valencià fins ara?
El llibre el situe en una utopia desitjable. Gràcies al fet que hi ha hagut gent que s'ha mobilitzat per coses que semblaven impossibles, ara semblen més properes. Tenim avanços importants en l'àmbit polític i social, amb un Estatut del qual podem fer ús per millorar la vida de la gent i fer un País amb una identitat pròpia. Els processos han d'anar en consonància amb la consciència de la gent. Hem estat lluitant, a voltes un poc decebuts, però gràcies al fet que hem lluitat hem aconseguit coses.
Què el va impulsar a fundar el Partit Socialista Valencià?
Després de començar la nostra tasca, va eixir a la llum el llibre de Joan Fuster Nosaltres els valencians. Funcionàvem donant respostes a situacions, i vam descobrir que estaven en el socialisme i en la lluita per la igualtat de les classes socials. D'alguna manera, veies que el franquisme atacava al comunisme i al marxisme, i veies que hi havia una gent que apostava pel canvi social.
Creu que ha canviat la manera de veure el valencianisme?
El que nosaltres plantejàvem era establir lligams amb Catalunya o les Illes Balears, i eixos continguts hui en dia no estarien sobre la taula. D'un valencianisme de resistència es va passar a altre més transversal i ara hi ha un que és transversal i que se situa en un marc autonòmic de País Valencià, però que es queda ahi. Per a mi es queda insuficient. Li falta una visió d'estat, perquè no hi ha una aposta clara pel federalisme.
Creu que la cultura valenciana gaudeix de bona salut?
Sempre hi ha que està insatisfet i buscar millorar. Sobretot els ciutadans que no tenim responsabilitats polítiques. Quedar-se amb el que tenim no és suficient. Sempre cal aspirar a més. Una assignatura que no està ben resolta és la del patrimoni cultural. Falta un poc més d'ambició pel que fa a cultura.
L'extrema dreta ha tornat a les institucions. Li preocupa el seu creixement en els darrers anys?
L'extrema dreta eren abans les mateixes institucions. És millor que estiguen en elles, però el problema és que vénen acompanyades d'actuacions inadmissibles en una democràcia, que impliquen anar enrere en molts temes, com retallar i centralitzar. Hi ha un franquisme evolucionat, un falangisme autoritari en temes com el de les dones, les llibertats, les autonomies o la cultura i la censura. És una dreta anacrònica que va en contra del progrés i que recorda temps passats. El que és preocupant és que això estiga recolzat per bona part de la ciutadania, i que la dreta vaja també en eixe sentit.
Al territori valencià s'ha reeditat el pacte d'esquerres, però a alguns municipis, com Xàtiva, també hi ha acords puntuals amb forces com Ciudadanos.
En línies generals, s'està donant molt de pes a la suma aritmètica i molt poca a les idees i les propostes. Això hauria de ser el fet important. Per a què fan falta els acords? Doncs per transformar les coses i millorar. No sols per cobrir escons. L'aritmètica ha de contar, però no pot ser el criteri fonamental.
Respecte a la memòria històrica, què els diria a aquells que parlen de "no remoure el passat"?
El passat és present en la mesura en què hi ha una sèrie d'injustícies que es van cometre, i els que les van sofrir deuen tindre una certa reparació històrica de la seua memòria. Cal dir la veritat i fer justícia, perquè la gent siga jutjada en les generacions futures pel que realment van fer i no pel que es van inventar.
