Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Xàtiva 1707: D'extermini a urbicidi

la Universitat de València ha creat un nou paradigma explicatiu per fer entendre a la ciutadania que la crema de Xàtiva va ser un urbicidi. La nova proposta teòrica va ser motiu d'un congrés fa dos anys, aprofitant la commemoració de la trista efemèride de la crema de Xàtiva. Fa uns mesos les ponències i conclusions d'aquest simposium foren publicades en un volum titulat la Memòria de la destrucció i altres urbicidis. Estem davant una revisió historiogràfica que ja no defineix la crema de Xàtiva com a extermini, tal com postulaven el pare Castañeda o Ventura Pascual, ara tenim que va ser un urbicidi, un concepte que part del neologisme format per la paraula composta per urbs i cidi, que ve a significar mort d'una ciutat.

Arribat el juny, cal rememorar la fatídica data símbol de la mort de Xàtiva. Tot començà un 22 de maig quan les tropes d' Asfeld, victorioses en la batalla d'Almansa, iniciaren l'atac a Xàtiva, una ciutat que no acceptava el triomf dels exèrcits defensors de la causa de Felip V en la Guerra de Successió,. L'inici de l'extermini, s'inicià quan un furiós D'Asfeld va enviar informes molt negatius a Madrid queixant-se sobre la forta i inesperada resistència d'una ciutat que li havia fet perdre molts soldats. Xàtiva mereixia un càstic exemplar. I aquest arribà un 17 de juny en forma d'edicte. La ciutat havia de ser exterminada i José Chaves va ser el comandante executor encarregat de cremar la ciutat.

El 19 de juny va començar l'incendi, però d'una forma moderada. Seguint al frare Castañeda : «? las ponían fuego, más por ceremonia que en cumplimiento de la Real Ordenanza, que con intención de su ruina, sólo prendió el fuego en los techos, dejando buenas las paredes». Més que por al foc, Xàtiva tindria terror a uns soldats mercenaris que tenien carta blanca per a iniciar el saqueig, buscant or i argent o qualsevol objecte de valor. Més que en incendis de gran magnitud, cal pensar que la ciutat va estar a expenses de la rapinya i el saqueig durant molts mesos. I en ple extermini, la desgràcia dels ara socarrats, que no cremats, es va estendre al conjunt del Regne de València, en publicar-se un 29 de juny de 1707, el decret pel qual s'abolien els furs a causa de la rebel·lió d'aquell regne contra la causa borbònica, i on ara la llei vindria dictada des de Castella. Afortunadament, el 29 de novembre del 1708, arribà el decret que permetia revocar l'ordre d'extermini, i permetria fer tornar els seus habitants i detindre la rapinya de molts soldats, que ara es quedarien a viure a Xàtiva, en les casernes d'invàlids, aturant per sempre un urbicidi que ara esdevenia en projecte de revitalització urbana.

El Congrés va fer considerar la crema de Xàtiva com un fet comparable a les destruccions ocasionades pels bombardejos indiscriminats sobre la població civil de la Guerra Civil o la Segona Guerra Mundial. Pensem que allò sí que foren destruccions intencionades i urbicidis. La capital de la Costera va ser molt més respectada, i cal dir que no es van prendre al peu de la lletra l'ordre de cremar la ciutat, on Xàtiva no va patir cap incendi de dimensions colossals amb la intenció de fer-la desparéixer del mapa. Si açò haguera passat en realitat, la ciutat no gaudiria hui del nucli antic que té. A Macanaz no li va fer falta aplicar els projectes de profunda reconstrucció urbana suggerits pel pare Tosca o Montaigu. El llibre publicat per la institució Alfons el Magnànim fa uns mesos crea el concepte d'urbicidi per abraçar totes les destruccions de l'espai urbà ocorregudes al llarg de la història sense importar l'època ni el context de períodes històrics diferents. Sembla en aquest aspecte prou ancrònic, i teòricament molt fluix, en abraçar realitats molt diverses que res tenen a veure, que només s'assemblen en què els seus espais urbans foren objecte de la destrucció.

Però, per altra banda, sí que és molt interessant llegir com es va aniquilar la memòria a Xàtiva i es va intentar reviscolar la ciutat com la Nueva Colonia de San Felipe, i la manera en què es va gestionar posteriorment la memòria d'aquell fatídic fet de la crema de Xàtiva, fins a convertir-se en un símbol reivindicatiu del valencià en el context de les reivindicacions regionalistes i nacionalistes dels segles posteriors, que van donar lloc al naixement del valencianisme polític, que es va anar redefinint en els tres segles següents.

A la fi del segle XIX, lo Rat Penat i altres societats valencianistes es van encarregar de gestionar la seua memòria, primer amb un tímid regionalisme que no qüestionava el domini de Castella, i només lluitava per no perdre el record de la llengua i història pròpia, fins a la reivindicació de l'estatut d'autonomia durant els temps de la República. O més tard, a Sarthou se li va ocórrer a la fi dels anys 50 donar-li la volta al retrat de Felip V, existent en el museu, en represàlia pel decret de destrucció. O, posteriorment, de com es va convertir la crema de Xàtiva en icona de la batalla per València en temps de la Transició, o en èpoques més recents, dels intents de tornar el quadre de Felip V a la seua posició original, si la casa reial venia a demanar disculpes per un fet esdevingut feia tres-cents anys. Mai un fet històric ha sigut en tantes ocasiones notícia d'actualitat, ni cap fet del passat ha estat tan present en la memòria col·lectiva d'una Xàtiva que tendeix sempre a reinterpretar la data de múltiples formes a la calor dels esdeveniments del present, com ha passat ara amb la creació del terme urbicidi, que tres segles després crea un nou concepte teòric per a redefinir el que sempre s'ha conegut com la crema o extermini de Xàtiva de juny de 1707.

Compartir el artículo

stats