no m'agrada parlar de Vox, però faré una excepció. Els politòlegs no es posen d'acord. Segons alguns „ Jorge Verstrynge per exemple„, els militants de Vox no són feixistes. Yo he sido fascista y por eso sé que Vox no lo es, declarava durant una entrevista l'antic secretari general d'AP. Vox seria una formació populista de dretes. Els veritables feixistes són republicans i laics. Prohibeixen les llibertats (d'expressió, reunió...) i la pluralitat de partits, però intenten, això sí, guanyar-se el proletariat. A casa nostra serien feixistes grups com España 2000, que aspiren a un règim autoritari o dictatorial, a suspendre les llibertats. En canvi, els partits populistes sols es caracteritzen per la demagògia, pel seu afalagament al volksgeist, a l'esperit del poble. En afers socials i econòmics, poden defensar mesures que perjudiquen o beneficien el proletariat. Marine Le Pen, per exemple, és populista, però estatalista, contrària a la mundialització i partidària del repartiment social. En Itàlia, Matteo Salvini, líder de la Lliga, també és partidari de polítiques que beneficien les classes populars. En resum: Vox no seria un partit feixista, sinó populista.
Verstrynge diu que Vox és populisme de dretes a l'espanyola. Com que l'Església segueix tenint moltíssima influència, Abascal i els seus són contraris a l'avortament o la igualtat de gènere. El Rassemblement National se separa d'aquestes posicions, perquè França és un país amb enorme arrelament del laïcisme. Altres politòlegs, en canvi, no tenen dubtes. Els partits de Marine Le Pen i Abascal pertanyen a l'extrema dreta totalitària. I és que la línia entre feixisme i populisme de dretes és molt porosa. Tan porosa, que elements com la xenofòbia, l'homofòbia o certes dosis d'autoritarisme poden traspassar-la sense problemes. Cal recordar que Vox propugna mesures com la il·legalització dels partits i les associacions que perseguisquen la destrucció de la unitat territorial d'Espanya i l'expulsió d'immigrants sense papers. Que cadascú situe Vox on vulga. Jo trobe que assumeix l'herència feixista sense complexos. (Recordem les paraules d' Ortega Smith, secretari d'organització del partit: « José Antonio Primo de Rivera es uno de los grandes hombres de la historia».) Ara bé, si concloem que la gent de Vox és feixista, ¿també ho serà la del PP?
Convé no banalitzar el feixisme. Si diem feixista a tota aquella persona que rebutge l'acollida d'immigrants, la perspectiva de gènere, l'autogovern de les nacionalitats històriques, la correcció política, la cultura progre o certs avanços en matèria de drets individuals, la llista de suposats fatxes seria extensíssima i delataria més d'un partit. En realitat, el gran ascens de Vox no altera, de moment, l'equilibri entre l'esquerra i la dreta. Aquesta, que havia acollit les seues famílies al si d'un únic partit, es presenta ara dividida a les eleccions; la família més reaccionària ha creat el seu propi partit. Si fem números, comprovarem que PP, Vox i C's han obtingut en les últimes generals un 42,7% dels vots vàlids emesos. En novembre de 2011, Rajoy obtingué un 44,63%. Si mirem els percentatges de Xàtiva (20,67% el PP, 15,68% Vox i 7,49% C's), la suma dóna el 43,84% dels vots vàlids. En 2007, Rus obtingué el 50,35%. Això no lleva que el resultat local de Vox siga molt preocupant; 2.437 xativines i xativins els han votat. De fet, el País Valencià és l'única nacionalitat històrica amb forta presència de Vox. A Navarra, País Basc i Galícia no ha tret cap diputat. A Catalunya, només dos. El PSOE i la seua repetició electoral no són aliens a l'ascens de la formació populista „o feixista, tant se val. La qüestió és, per tant, què fer per a frenar-la. ¿Un cordó sanitari? Si seguim de braços plegats, acabarà apropiant-se del vot obrer.
Alguna cosa s'haurà de fer. En algunes contrades del migjorn francès (Toló, Marsella), a la regió de Calais i al cinturó roig de París, feus tradicionals del PCF, el Rassemblement National de Marine Le Pen obté avui uns resultats electorals magnífics. A Bolonya, coneguda com la «Ciutat Roja», la Lliga trau percentatges de vot superiors al 20%. ¿Quina estratègia serà doncs més efectiva, combatre amb contundència els postulats anticonstitucionals d'Abascal i companyia o ignorar olímpicament les seues boutades i llurs expressions de victimisme? Alguna cosa s'haurà de fer, si no volem que el neofalangisme arribe a participar en els plens municipals de Xàtiva.
