No recorde com, el cas és, però, que ma mare i la d' Emilio Baldoví eren amigues. Ella era Ana Menéndez, casada amb un militar; crec que comandant. Emilio passà part de l 'infantesa a Tetuan, on son pare estava destinat. Quan la família pogué, torna a València. Des d'aleshores, tots els estius exercíem d'amics. En juny o juliol jo venia amb els meus pares a València, llavors les dos les mares i les criatures anàvem tots els dies a la platja de Nazaret; després tornàvem a Xàtiva, i de nou eixíem junts. En plena adolescència vaig introduir Emilio en la colla d'amics, i férem especial amistat amb Ramón Pelegero, qui encara no era Raimón. Però ja tocava la guitarra i cantava algunes cosetes...
Emilio tenia la vivenda „dels seus pares„ a un baix enfront del bar Moncho. Fèiem passejades de vesprada i nit. Durant un temps la família Baldoví-Menéndez venia a les fires, a les nits després dels espectacles musicals o de qualsevol altre tipus no mancaven el comentaris. Era evident que la seua família era addicta al regim, i a més religiosa, tinc l' impressió. I que Emilio, sense tindre idees clares definides no es sentia identificat amb les idees dels seus progenitors. Allò de la misa i l'església no ens agradava. Als 16-17 anys encetarem camins diferents. El recorde un tant, com diria, trist, apagat... No era un xicot alegre i extravertit; en això, coincidíem ell i jo una mica. Gran sorpresa la meua quan anys després vaig assabentar-me que Emilio ja no era Emilio sinó un roquer, un music molt famós: Bruno Lomas.
