Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

XÀTIVA I LES MONGES DE LA CARITAT

la recent notícia sobre la impossibilitat que la congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats puga mantindre en funcionament l'asil del carrer dels Caputxins, després de segle i mig d'assistència a vells de pocs recursos, ens inspira la pregunta de quan arribaren a Xàtiva les primeres monges dedicades a la pràctica de la caritat, i buscar un paral.lelisme entre passat i present. Si fa quasi dos-cents anys el govern de la ciutat va permetre l'entrada de les monges de Sant Vicent de Paul, en ple procés d'eliminació de convents, per què no firmà de nou un conveni com el de fa dos segles, quan el problema és el mateix que el d'abans, ajudar als que no tenen diners ni família que els puga cuidar després d'una vida dedicada al treball. Però anem a l'oracle del passat.

El 21 de maig de 1820, la Revolució Liberal arriba a Xàtiva amb l'ordre d'expropiar convents i expulsar a tot el clergat regular masculí de la ciutat. Onze enormes convents, amb terres i horts en propietat, i uns dos-cents frares sobre una població estimada d'uns 12000 habitants, és massa per a un estat que vol fer caixa, venent propietats eclesiàstiques i obligant a molts homes a abandonar la vida contemplativa, i integrar-se a la força en el mercat laboral. Les terres eixirien a pública subhasta, amb l'objectiu de posar-les en mans d'emprenedors i no de rendistes, i els enormes edificis conventuals es convertirien en propietat de l'estat, amb la intencionalitat de donar-los una utilitat pública.Un llarg procés que va durar uns quinze anys, i que va tindre com a contrapartida el desmantellament del sistema assistencial, practicat pels religiosos a través dels hospicis, que si perdien les funcions d'atendre a malalts i pobres, omplirien Xàtiva de gent sense llar i famolenca que aniria pels carrers a la cerca de caritat

Pobresa, caritat. La pobresa legal era la formada pels orfens, vells, vídues i malalts, és a dir, gent que no podia treballar per qüestions d'edat, salut, dependència, o gènere. Des de les acaballes del segle, les autoritats volgueren complementar la caritat dels frares, però no a canvi de res, sinó de treball. Naixia així la Casa de la Misericòrdia al carrer de l'Àngel, on s'acolliria a tota la pobresa legal, i on els xics aprendrien un treball, els vells farien tasques adequades a la seua edat i estat de salut, i les vídues, tasques pròpies del seu sexe, com s'entenia llavors a cosir, llavar o netejar. Mentre que els pobres, forts i sans, que s'atreviren a demanar serien acusats del delicte de pordiosear, i els que demanaren per falta de faena, serien obligats a treballar en obres públiques. La filosofia liberal entenia que la caritat s'havia de guanyar treballant.

Amb l'exclaustració conventual, la Casa de la Misericòrdia es va veure incapaç d'acollir a tants xiquets, vídues i vells. I ben prompte, els liberals en nom de la utilitat pública, decidiren transformar el recentment exclaustrat convent de Sant Onofre el nou, construït després de la Guerra de Successió sobre cases pertanyents a rebels a la causa borbònica, situades entre el Portal de Cocentaina i el carrer Puig. Iniciava així la Beneficència de Xàtiva, hui escola de xiquets i orfens, la seua vida. Però no es podia dotar de recursos econòmics a la institució sense desquadrar el pressupost municipal. Amb l'objectiu de reduir despeses, es va pensar que la institució es finançara dels entreteniments o jocs populars com la pilota valenciana, baralles de galls, bous, teatre o balls populars. Ingressos insuficients si no es recuperava als franciscans o millor a dones dedicades a la caritat, i que no servien per al treball del camp o dels tallers, tasques aleshores exclusivament masculines.

Va ser el mes de setembre de 1832, quan la Junta de l'Hospital de Xàtiva, hui centre mèdic d'atenció primaria, va firmar un conveni amb el Director General de l'ordre de les Germanes de la Caritat de Sant Vicent de Paul, amb l'objectiu d'atendre l'Hospital de pobres i la naixent Casa de Beneficència. En el mateix document manifestaren clarament que era molt més barat tindre unes religioses dedicades per amor Dei a la cura de malalts i desemparats de tota mena, que el manteniment d'uns treballadors laics als quals s'havia de pagar per exercir tals funcions. Els liberals de llavors calculaven un estalvi de dos mil reials, en haver de sufragar només les despeses d'aliment i vestit d'unes monges que quedarien primer enclaustrades en l'edifici de l'hospital, i temps més tard anirien a la Beneficència.

Pel que fa a les seues obligacions, la Junta exigia que l'atenció als desemparats fóra sempre prioritària a la vida espiritual. Donava el poder a la Mare Superiora sempre sota la supervisió dels membres d'una comissió de Beneficència depenent de l'ajuntament. Les monges complirien un horari de quatre de la matinada a nou de la nit, i tindrien dret a escoltar missa en l'església de Sant Onofre, i a realitzar tres menjars diaris, on podrien consumir amb moderació xocolate, ous i peix. Totes les despeses vitals de subsistència anirien a càrrec de l'ajuntament. D'aquesta forma, l'atenció a la pobresa s'especialitzava en les Germanes de la Caritat de Sant Vicent de Paul, aquarterades en l'Hospital de pobres i la Beneficència, dedicades a l'atenció de malalts i xiquets, després va arribar la Congregació de les Germanetes dels Ancians Desemparats, que cuidarien dels ancians sense recursos, i per últim, els antics hospitalets dels convents, van donar un sostre a les vídues de pensió insuficient que ja no tenien forces per integrar-se en el mercat laboral.

Ara igual que fa dos segles. En conclusió, com fa dos-cents anys, continuem tenint molts ancians pobres, i el problema es presenta hui a la inversa. Com les Germanes de la Caritat ja no tenen suficinets vocacions externer per incorporar-se al seua asil, continuar aquell conveni i prestar un servei social a canvi només de manutenció, als liberals de hui ja no els interessa mantindre'l perquè haurien de contractar molts treballadors assalariats i en condicions. Hi ha diners per a promocionar els Borja amb subvencions públiques, que són tot el contrari a la pràctica de la caritat, i no es fa un esforç per mantindre un servei, que a més permetria crear llocs de treball, i evitar el desterrament a altres centres públics d'uns vells que segurament treballaren tota la seua vida, són "pobres legals", i no mereixen morir lluny de Xàtiva.

Compartir el artículo

stats