Alguns estudis diuen que el País Valencià té una enorme densitat de museus. Levante-EMV va publicar a finals de 2017 un reportatge titulat «En la tierra de los 206 museos». Resulta que la valenciana és la comunitat autònoma amb major nombre d'espais expositius de tota la pell de brau. Ara bé, no llancem les campanes al vol. Tenim 206 museus, sí, però els freqüentem cada vegada menys. Només el 28,7% dels valencians havia visitat algun d'aquests espais expositius durant l'any anterior. Per tant, la notícia deixava un regust agredolç. ¿Per què tenen tan poques visites els espais museístics? Les causes són múltiples. Com els equips de futbol, els museus poden jugar en distintes categories. N'hi ha de primera, segona, tercera, regional... Està clar que un museu de primera atraurà major nombre de visitants que un de tercera. Però analitzem amb deteniment l'assumpte. Se sol pensar que només una ciutat gran pot tenir museus importants. Això és discutible; a Vilafamés, un poblet de 1.842 habitants, està el Museu d'Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni, que alberga una magnífica col·lecció amb obres d'uns 560 artistes.
El visitant hi troba les firmes de Joan Miró, Manolo Boix, Modest Cuixart, Artur Heras, Aurèlia Muñoz, Joan Baptista Porcar, Equip Realitat, Josep Renau, Fuenciscla Francés, Anzo, Eusebio Sempere, Soledad Sevilla i un llarg etcètera. Perquè suscite interès, el contingut del museu ha de ser potent. El contenidor també és important. Calen uns projectes museològic i museogràfic ben dissenyats. No hi poden faltar les instal·lacions auxiliars necessàries. La col·lecció permanent s'ha de complementar amb exposicions temporals que renoven cíclicament l'interès per visitar la institució. S'han d'organitzar tallers didàctics i altres activitats que fomenten l'afició al museu. El nombre de visites també depèn d'una bona difusió, d'una publicitat ben feta. Les grans galeries oficials solen tenir en compte tot el que s'acaba d'enumerar. En definitiva, es tracta d'evitar que el museu esdevinga mausoleu. Molts dels 206 espais museístics del País Valencià deuen ser grans tombes on reposen, en revoltim polsegós, pintures, escultures, pedres i altres objectes.
Major especialització. De vegades, una ciutat té diversos museus. Llavors s'imposen l'especialització i la sinergia. S'ha d'evitar, però, caure en la banalitat. Moltes poblacions mitjanes solen tenir la temptació de dedicar un museu a cada artista local de certa rellevància. ¡Un cul-de-sac! És millor elegir aquells que sobresurten per damunt de l'adotzenament i buscar l'espai idoni per a exposar una selecció de les seues obres. En una ciutat com Xàtiva no pot haver-hi més museus que gorretes de bellota en un alzinar. Les glòries locals solen ser d'escàs interès per als forans. I sense forans, un museu no té sentit; els autòctons, una vegada l'han vist, ja no hi tornen. La institució esdevé mausoleu. ¿Xàtiva podria ser una ciutat de museus? Jo crec que sí. Pense en una pinacoteca, un museu fotogràfic, un dedicat al gravat i la impremta, un museu d'art contemporani, un museu arqueològic i un etnològic. Alguns podrien compartir seu. ¿Costarien molts diners? Sí, però no caldria una inversió tan estratosfèrica com puga semblar a primera vista. No es parteix de zero. A més, es podrien negociar ajudes privades i de les administracions central i autonòmica.
Una possible marca Xàtiva. Si Alcoi ja compta amb una delegació de l'IVAM, ¿com és que Xàtiva rebutja ofertes privades interessants que la dotarien d'uns quants museus de primer nivell? Es poden donar diverses respostes a la pregunta. Potser no existeix entre xativins i xativines consciència del potencial que implicaria la marca «Xàtiva, ciutat de museus». Tampoc no es té noció del benefici social i econòmic que produiria. La marca tindria repercussió directa en un sector local que pateix atonia crònica, el turístic. Però tornem al principi d'aquesta columna. Ara mateix, els museus locals reben poques visites. Tal vegada no complisquen els requisits esmentats més amunt. Si és així, cal girar la situació. La ciutat posseeix peces històriques i artístiques de gran valor (la pica islàmica, els quadres de Vicente López, la col·lecció de gravats de Goya...). Ara bé, ¿hi ha gestors públics amb capacitat i voluntat de dur a terme un pla museístic de primera magnitud, de gran volada? Jo tinc els meus dubtes. Una cosa és clara: sense pressió ciutadana mai no hi haurà canvis.
