el jardí femení es troba ple de flors, entre les quals destaquem: les margarides i les violetes. Commemorem hui el Dia Internacional de la Dona recordant els inicis a Xàtiva del moviment feminista. Ens endinsarem en l'armari del passat per evocar dues formes d'entendre la funció social del gènere femení en l'Espanya de les primeres dècades del segle XX. Per un costat, el tradicional, de sempre, el de les margarides, representant per Clodomira Bernabé Pastor; i el progressista, de color violeta, defensat per Artemina Botella Terol. Dues dones claus, les vides de les quals, poden ajudar-nos a entendre l'evolució de la dialèctica home dona des d'una perspectiva feminista que busca assolir la igualtat plena i acabar amb la tirania imposada pel patriarcat, un concepte anacrònic inventat hui per a condemnar el passat, quan açò de la igualtat i llibertat entre sexes encara no s'estilava.

Les violetes pensaven que la consciència femenina es trobava presonera en els confessionaris, i sota la voluntat de marits i pares autoritaris, que tenien del seu costat a totes les religions. Les margarides tenien por de les violetes, les veien com una amenaça a les tradicions i defensaven la funció de mare i esposa, supeditada a l'home, on havia de prevaldre la transmissió de principis, la cria i educació dels fills sobre una carrera professional que l'allunyara d'una llar on l'home manava i la dona obeïa

Clodomira Bernabé Pastor va nàixer a Xàtiva un 23 de gener de 1873. Es va identificar amb la causa iniciada per l'abat José Pla Ballester per a impulsar una acció social des de la Col·legiata que ajudara als obrers a dotar-se d'una font de valors que fora més enllà del liberalisme o el socialisme, ideologies cada vegada més presents en la societat i que estaven desenvolupant un fort anticlericalisme que fomentava l'odi a l'església. Així, per a contrarestar-ho, l'abat més combatiu de la història de Xàtiva, va fundar sindicats, caixes d'estalvis, les conferències de Sant Vicent de Paul, les escoles dominicals per a obreres, els cercles d'obrers catòlics, setmanaris, i el teatre, que va ser on més va col·laborar Clodomira, organitzant quadres d'aficionats, que a través de la interpretació, crearen espectacles dignes i decents, que no s'oposaren a la moral cristiana, com ja passava en els salons de León i del Setabense, dedicats a exhibir dones lleugeres de roba.

Artemina Botella Terol va nàixer un 14 de març de 1892 al carrer Argenteria. Si Clodomira es va criar en l'Espanya dels valors de la Restauració, en aquell país que fugia de la democràcia, de la república, el carlisme, i s'articulava al voltant d'un bipartidisme on els Borbons es convertien en garants de l'ordre, de l'aternància política pacífica, i dels valors de la dona senyora de la llar; Artemina ho va fer en l'època del trencament del bipartidisme, de la llibertat de cultes i de majors anhels democràtiques que contribuïren a incorporar a la dona en el món de la igualtat a través d'un moviment feminista, només possible en el marc d'una nova constitució que incloguera els drets de la dona a ser lliure i independent de l'ombra d'un pare, un germà major o un marit, és a dir, el que hui es coneix com a patriarcat

Observacions feministes. Més enllà de les nomenclatures del present tendents a jutjar el passat amb ulls del present, cal dir que margarides i violetes van estar sempre d'acord en denunciar l'explotació econòmica i sexual exercida contra les dones en l'àmbit domèstic, de la prostitució, o de l'exhibició de femelles com a carn fresca en els espectacles de varietés «no aptos para señoritas», on Artemina arengava als homens a «sacudirse el yugo grosero de los bajos instintos» i com ara fa el moviment feminista actual, condemnaven el sexe de pagament. «La prostitución es una vergüenza y una horrible injusticia que pesa sobre la mujer». I també anaven de la mà en denunciar la brutal explotació laboral sofrida per unes dones, on a través del Sindicato de la Aguja, intentaren reivindicar millores salarials i de condicions laborals de les treballadores del tèxtil, on Clodomira va destacar organitzant un sindicalisme cristià que apel·lara als Deu Manaments, i no a la lluita de classes.

En el fragor de la Gran Guerra, situem els inicis de la primera aparició pública d'Artemina com a María Luisa, que escrivia sota aquest pseudònim „posteriorment ho faria amb el de Violeta„. Lectora de Tolstoi, fou una dona intel·lectual que va aprofitar l'oportunitat brindada pel director del Heraldo, Alejandro Bellver, que a través de la secció Renglones femeninos, va permetre obrir una porta violeta en la paret del tradicionalisme local, tan ben defensat pel setmanari El Obrero Setabense, que citava sempre a Clodomira com a perfecte exemple de margarida, impulsora de la dona tradicional, amant de la familia extensa, i exemple de mare, esposa i defensora de les dones treballadores crisitianes.

Clodomira mai va fe ús de la ploma, al contrari que Artemina, Ana Artigues, Paquita Curto o tantes altres no identificades, que feren visibles els problemes d'unes dones que lluitaven per ser lliures més enllà de la llar, i que seguien el solc iniciat per la mestra i pintora, Matilde Ridocci, la primera a denunciar a escala local la bretxa salarial, perquè no entenia que una mestra cobrara menys que un home davant la realització d'un mateix treball.

A la primavera de 1918, Xàtiva es va adherir a la idea de fundar una Liga Española para el Progreso de la Mujer, a través d'Artemina i Ana Artigues, a la que en la nostra opinió, el nom de la segona hauria de batejar la Casa de dones de Xàtiva (la Casa Ferroviària) per ser ella la defensora d'aquesta institució fundada a Madrid, i que va intentar implantar a la ciutat com un lloc a cavall entre cases d'acollida de dones maltractades i ateneus femenins dotats de biblioteca, escoles i saló d'actes. D'aquesta forma començaren les violetes a créixer en un jardí dominat per les margarides, protagonitzant una de les batalles més apassionades de la història, entre dues formes ben diferents d'entendre quina era la funció de la dona en la societat moderna.