Des que es desfermà la crisi del coronavirus, dues dates ens han causat gran impacte: la taxa de letalitat de l'epidèmia és més alta en Espanya que als països centreeuropeus; a més, les persones més velles són majoria aclaparadora entre els morts per covid-19. Segons dades del Ministeri de Sanitat, difícils d'interpretar per mi —sóc de lletres—, el 95% de la gent traspassada tenia més de 60 anys. Esgarrifa sobretot el gran nombre de víctimes que superaven els 70. Primer s'hauria d'explicar la diferència entre taxa de mortalitat i taxa de letalitat. La primera expressa la relació entre morts i població total del país. Ara mateix, la taxa espanyola de mortalitat per coronavirus és del 0'03%. En canvi, la de letalitat expressa la relació entre morts i nombre total d'infectats pel patogen. La nostra taxa de letalitat és altíssima, un 9,9%. (Em referisc, naturalment, a les darreres dades oficials, que poden anar canviant.) Hom tracta de buscar explicacions per al fet. S'ha dit, per exemple, que la població espanyola està més envellida que la xinesa, però això no explica per què en Alemanya, amb una població també envellida, la letalitat és molt més baixa.

Alguns experts posen èmfasi en l'absència de dades reals; hi hauria molts infectats que ningú no ha detectat. També s'apel·la a les diferències genètiques. Jo, que no sóc metge ni expert, llance una hipòtesi. ¿Podria ser que les condicions de les residències geriàtriques tingueren alguna cosa a veure amb l'elevada letalitat del virus entre els vells? Mirem les dades. Dimecres passat, a Madrid, havien mort 5.586 persones per covid-19. Segons el vicepresident de la comunitat, 4.750 dels òbits (4.260 per coronavirus) s'havien produït en llars d'ancians. Madrid compta amb 473 residències, privades la gran majoria —només 25 són públiques. Els polítics es dedicaren a privatitzar aquest servei durant dècades, perquè hi havia oportunitat de negoci. (Als sectors de serveis geriàtrics i funeraris sempre hi ha demanda.) Bona part de les llars d'avis, madrilenyes, valencianes i de tot arreu, pertany a potents grups empresarials: els francesos Orpea i Amavir, els britànics Domusvi i Sanitas, l'espanyol Clece (de Florentino Pérez). L'Església també és titular de moltes cases de majors. Regular aquests establiments és competència autonòmica.

Dins el món dels centres residencials hi ha molta varietat: privats, privats concertats, mixtos. Hi ha també moltes diferències pel que fa a les condicions en què viuen els residents. Sovint han estat notícia de primera plana les descobertes de «llars» en què l'amuntegament, la brutícia i els maltractaments dibuixaven panorames dantescos. Les irregularitats i la falta de llicències també hi estan a l'ordre del dia. Les sancions per aquests comportaments solen recaure majoritàriament sobre centres privats. La prioritat de traure màxim rendiment al negoci, explica l'estat de moltes residències privades: escassetat de personal auxiliar, alta rotació, salaris baixos, poca formació, externalització de serveis (de menjador, posem per cas). A la pèrdua d'identitat, intimitat, hàbits, aficions, preferències i relacions que pateix qui entra en una llar d'ancians cal sumar la rigidesa d'horaris i, sovint, el tracte despersonalitzat. ¿Com estan les coses per la nostra terra? A hores d'ara ja haurien mort 218 persones en les residències valencianes. Dos establiments, sobretot, un a Torrent i altre en Alcoi (propietat de Domusvi), se'n duen la palma quant a xifres de morts.

A Xàtiva —bé que l'autoritat no dóna dades desagregades—, sabem que regna la calma. Només tenim una residència privada concertada, Novaedat, que també és centre de dia. La llar de Sant Antoni ja no existeix. (¡De bona s'han lliurat les Germanetes dels Ancians Desemparats!) A Novaedat no s'ha registrat cap cas de contagi. És propietat de Gerocleop, filial del grup Cleop de Carlos Turró, personatge que fou notícia temps enrere; se l'acusà d'estar involucrat en alguns dels casos de corrupció que esguitaven la política valenciana. Per causa de la crisi del rajol, Cleop, dedicada a la construcció i l'obra pública, fou embargada per Hisenda i entrà en concurs. Hagué de desfer-se dels seus geriàtrics en Balears. En 2018, arribà a un acord amb els creditors per a saldar el deute. Les residències i els centres de dia que conserva a terres valencianes són la seua principal font d'ingressos. En fi, els iaios residents en moltes institucions geriàtriques ja passaven setmanes de dolor. Ara, la pandèmia els depara unes setmanes de passió que semblen haver passat de llarg per Xàtiva, gràcies a l'esforç dels treballadors de Novaedat. ¡Toquem ferro!