A la primavera de 1920 Xàtiva continuà amb la normalitat de sempre. El segon atac de la grip de 1918 havia deixat de matar amb l’arribada de la calor. Des de Governació Civil s’havia intentat fer alguna cosa per previndre el contagi com la d’evitar les aglomeracions «reiteramos a los que todavía no esten convencidos del grave peligro que esto encierra, que se abstengan celebrar fiestas o reuniones». I com sol passar quan la gent no fa cas, «estoy dispuesto a castigar duramente a las incumplidores de esta disposición». Disposicions que un amable lector ens ha fet arribar i que corresponen a la província de Burgos. En el cas de la València, i de Xàtiva en particular, tenim constància que el bienni 1919-1920, no es va suspendre ni la fira de Nadal, ni les processons de Setmana Santa, ni el Corpus, ni la fira. Tampoc es tancaren esglésies, botigues, bars, ni cinemes, i fins i tot s’organitzaren per aquell anys les corregudes de bous més importants de la història de Xàtiva.

I tampoc va patir de confinament, ni Xàtiva, ni Burgos. Només recomonava que «que se abstengan de permanecer en locales cerrados, mal ventilados, donde se reúne mucha gente… que se extreme la limpieza de las casas». I, sobretot, es recomava no romandre a casa «estar en el campo el mayor tiempo posible porque el aire libre, el agua y la luz son los mejores desinfectantes en esta ocasión». El quédate en casa era impossible de dur-se a terme enfront les dolentes condidicions de molts habitatges, espais interiors sense electricitat, aigua ni possibilitats de ventilació. I com en totes les èpoques calia fer front als «bulos» «seguir los consejos médicos y desoir a los ignorantes que os invitan a beber alcohol o consumir tabaco como remedios preventivos».

Xàtiva en conseqüència no va haver d’aplicar ni des escalades, ni va haver d’instaurar per decret noves normalitats en aquella primavera. S’enterraren dignament i amb acompanyament fúnebre els morts ocasionats per la pandèmia, i altres malalties, i la vida va continuar. Però això sí, millorant la higiene pel que fa a la conducció de cadàvers. El doctor i regidor Ernesto Sanz va aconseguir que l’ajuntament prohibira que els taüts del carros funeraris anaren al descobert, i que els assilats de les insitucions de pobres no s’utilitzaren com acompanyament d’un dol que curiosament havia de creuar tota l’Albereda. Dos costums de l’antiga normalitat que per fi van desaparéixer. De la resta, tot semblà va continuar igual.

A maig, com sempre, amb l’arribada del bon temps, la ciutat es va preparar per a passar l’estiu. Es concediren permisos per instal·lar en l’Albereda quioscs de gelats i begudes sense marcar distàncies socials. Signà l’Ajuntament de Xàtiva els pertinents contractes amb la Nova i la Vella per amenitzat les nits de dies festius i festes de guardar amb concerts a l’aire lliure, i es formà la gran comissió encarregada d’iniciar els preparatius de cara a la festa més important de Xàtiva: la fira d’agost, que enguany si es fa, no respondrà a l’antiga normalitat, sinó a la nova, encara per definir.

Pel que fa a reformes sanitàries, Ernest Sanz sí que va impulsar noves normatives, no ocasionades per la grip o el coronavirus, sinó per les tradicionals onades de calor que assolarien Xàtiva des de final de la primavera fins a setembre, i sobretot allunyar la venda, sacrifici, i presència d’animals de la Xàtiva intramurs, com millor forma de prevenció de malalties. Des d’inicis del segle XX, s’havia aconseguit deslocalitzar l’Escorxador Municipal a la perifèria urbana, i ara don Ernesto vetlaria per extremar la higiene en el procés de producció de carns, a més d’adquirir un microscopi de potència suficient per a detectar virus, els enemics invisibles que tant amargaven l’existència humana. I també, clausurar la tradició de tindre als corrals de les cases criaders de porcs, campanyes que s’intensificaven amb l ‘arribada de la calor, pel bé de desterrar una pràctica privada que repercutia negativament en la higiene de tots. I és que els vicis privats, no sempre esdevenien en públiques virtuts.

A més, ja assabentats de la perillositat de la convivència d’animals en espais públics i privats, l’ajuntament començà a pensar a deslocalitzar la fira de ramat de les festes d’agost des de la plaça Sant Pere fins al solar sobre el qual es volia projectar la construcció d’una nova caserna militar, els terrenys dels quals els havia adquirit l’ajuntament per cedir-los al Ramo de Guerra, i és els que soldats deixaven molts diners al comerç, tavernes i al carrer les xiques. Però, en contrapartida, eren un perill per la moral i salubritat de Xàtiva.

La concentració de tanta humanitat en el exconvent de Sant Francesc, generava que molts llits de l’hospital de la Seu foren ocupats pels militars, transmesos de tota mena de malalties, el que va portar a demanar compensacions econòmiques a les autoritats sanitàries, que permeteren sufragar l’atenció sanitària d’uns mals ocasionats més per la falta d’higiene o d’una vida dissoluta, com sífilis, sarna, tifus, alcoholisme, tuberculosi, grip etc. Malalties no ocasionades en el camp de batalla, que podrien evitar-se fàcilment amb la inculcació d’unes normes mínimes higièniques i una cultura de la prevenció.

I és que els virus no deixaven de circular per Xàtiva per la mateixa ignorància o irresponsabilitat d’una població, que no tenia assumit per exemple, que després de pixar calia rentar-se les mans. I a l’onada de la grip, li va seguir un brot d’encefalitis, que atacà la ciutat amb afortunadament un grau molt baix de letalitat, que va incidir principalment entre la població infantil i vella, i com la grip, era altament contagiosa.

Sense detectar la causa, les autoritats sanitàries decretaren mesures que hui malauradament ens resulten molt familiars, com el «aislamiento de los enfermos, solamente entre en contacto con la persona que lo cuida». O d’una cosa, com ara, ben difícil, la d’identificar i confinar als malalts, «ya que de otra forma no había forma de defenderse del contagio, porque los sembradores de microbios vivían en completa libertad». I sense alterar la normalitat ni les rutines de sempre, Xàtiva continuà la seua vida, intentant millorar les coses que no anaven bé, sense decretar la total aturada de la vida económica local perquè tal volta el remei podria ser molt pitjor que la malatia.