30% DTO ANUAL 24,49€/año

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Ramón martínez penadés cerdà, 1901-massarojos, 1981

p revere, ordenat en València el 5 d'abirl de 1924, va cantar missa en el col·legi San Josep l'11 del mateix mes. Tot seguit va traure's el doctorat en Teologia en la universitat Pontificia de València, acabant-lo en 1926. En un primer moment va ser destinat com coadjutor a les parròquies d'Aielo de Rugat (c. 1924-1925 i San Carles d'Ontinyent (c. 1926-1929), fent-se càrrec després de la rectoria de L'Orxa, d'on passà, com a regent, a Llombai cap a 1933. A l'estallar la guerra en l'estiu de 1936 es refugià en el seu poble, on va ser respectat i arribà a treballar „ en 1937„ de fumigador amb un familiar del poble veí de Llanera; però com que era impossible passar desapercebut i temerós de que pugueren canviar les circumstàncies, se'n anà a la capital, on seguí cel·lebrant missa i administrant „d'amagat„ els sagraments fins que fou reconegut i empresonat a les darreries de 1938, encara que sense majors consequències.

El 9 d'agost del 1942 va arribar com a rector a Pego, exercint aixímateix com arxiprest al llarg de 21 anys i deixant tan bon record, que va seguir enviant els seus versos, en els que alternava valencià i castellà, als programes de festes fins al de l'any 1976 i rebent el nomenament de fill adoptiu i un homenatge popular. En 1963 va passar a la parròquia de Santa Maria de Jesús, del barri de Patraix (València), en un primer moment com ecònom i en 1966 com a rector (administrativament és en esta data quan deixà la rectoria de Pego).

En la nova parròquia va cel·lebrar, el 7 d'abril de 1974 i amb gran solemnitat, les Noces d'Or com a sacerdot,; d'esta commemoració es feren ressò les pàgines del programa de festes de Pego, que: «no puede olvidar al que rigió durante tantos años sus destinos espirituales; no pudiendo olvidar el tesón con que defendió siempre la recta doctrina eclesiástica obedeciendo a la Jerarquía, aun a trueque de disgustos, dificultades e incomprensiones; mas lo que nadie puede negar es la obra que nos ha dejado, la joya artística que es hoy nuestra Arciprestal; aquella parroquia oscura y triste convertida hoy en alegre, luminosa y llena de arte».

L'1 de setembre del 1978 es va jubilar, retirant-se en un primer moment al seu poble i passant després a la residència Santa Teresa de Jesús Jornet, de Massarrojos, on va faltar el 14 de desembre del 1981, sent enterrat al dia següent en Cerdà.

A la vila de Pego encara es recordat per l'ingent esforç econòmic dut a terme per tal de restaurar l'església, amb unes espectaculars composicions del pintor Cardells (a partir de 1949) i per la cabuderia i alhora bonhomia que sempre manifestà. Segons conta J. M. Almela:

«Sempre tenia sa casa oberta per a tots; allí anaven els joves quan no tenien que fer i jugaven a les cartes, al dominó, al parxís..., jocs que havia adquirit ell mateix del que es treia del teatre, del cine o d'altres activitats que feia al centre d'Acció Catòlica». També el metge J. Almela té un intens record per al nostre arxiprest i ens parla de l'amistat i col·laboració entre els dos: « En el año 1942, viene de cura párroco a Pego don Ramón Martínez Penadés el cual permanece en Pego muchos años, más de veinte. Su labor ha sido muy fecunda tanto en el apostolado como en el de la reconciliación entre familias divididas por los sentimentos que levantó la guerra civil. Durante el tiempo en que rigió los destinos de la Parroquia, me llamaba para que diese conferencias de Acción Católica en el salón del cine Victoria. Las gentes escuchaban la voz de su párroco que les invitaba al acto y llenaban completamente el local. (...) Junto a su gran labor apostólica hay que citar su talento literario, especialmente para escribir versos en valenciano; yo guardo con cariño una que dedicó a mi familia (...). Una muestra de la gran labor que hizo en Pego, y nos ha dejado como histórico legado, es la restauración interior de la iglesia arciprestal en la que destaca la maravilla de los frescos naturales del presbiterio (...) No podía yo dejar de rendir un sentido homenaje a la memoria de este sacerdote ejemplar dotado de un gran sentido artístico, amante de la poesía y de la lengua valenciana».

Des de jove, Martínez va escriure innombrables composicions. No obstant a penes coneguem una part de la seua obra „sempre poesia i habitualment en valencià„ la que correspon als treballs publicats en els programes de Pego entre 1947 i 1976, en la revista local Pelagus (1969-1970), les composicions „inèdites„ presentades als Jocs Florals de LRP en 1958 i a les curtes poesies soltes, de caràcter circumstancial, que resten en poder dels familiars o s'han publicat en els programes de festes de la parròquia de San Carlos d'Ontinyent i del poble de Cerdà. També va publicar „en 1965„ un poemari: Violetas parroquiales, en el que fa un recull de les poesies que venia incloent en els exemplars de l' Aleluya de la parròquia de la capital en els primers anys de la rectoria i encara un altre en 1971: Estudiantinas „en els dos casos en castellà„ dedicat als professors i companys d'estudis de l'Acadèmia Fuster de dibuix, on va perfeccionar la seua antiga aficció a la pintura. Però estes composicions també estan escrites en castellà, tot i això que les seues conviccions valencianistes eren tan fortes que no sols emprava sempre la llengua materna en la vessant oral, sinò també en les plàtiques religioses (no conseguí l'autorització eclesiàstica per a fer els sermons en valencià), en la correspondència familiar i potser també en les violes que publicava en la fulleta Aleluya en l'etapa de Pego.

Els versos denoten un saber fer; però el seu valencià és encara descurat, tot i que va aconseguir el títol de professor de valencià en el primer curset que, en 1949, s'organitzà en Lo Rat Penat sota la dirección de C. Salvador i el mestratge de J. Giner (Així ho demostra el títol que guarda la seua neboda Pepa Alventosa, per més que S. Cortés diguera que no el va acabar) i aconseguí l'accèssit a la Viola d'Or dels Jocs Florals de Lo Rat Penat de l'any 1958 (La Viola fou per al notable poeta català Victor Saltor) per una série de poemetes o violes, com ell les nomena „que han quedat inèdites„ dedicades a l'àmbit parroquial, mantenint el format mètric que ja trobem en el tríptic publicat en 1948, model que després seguiria en les dos publicacions castellanes posteriors.

La seua participació en els Jocs Florals queda, pel que sabem, reduida a l'any 1958; però a més del treball premiat n'envia dos més, un altre igualment al tema de la Viola d'Or i el tercer al premi de poesia festiva, no obstant tots tres formen part, estructuralment, d'una mateixa composició poética.

Cal posar de relleu que l'arxiprest és el primer escriptor de la vila de Pego que utilitza la llengua nadiua en la série dels programes de les festes patronals, circumstància que sorprengué gratamente a Nicolau Primitiu, com fa constar en lletra adressada al cronista local Carmel Giner en l'any 1953.

Bibliografia : Joan Miquel Almela ha inclós l'estudi monogràfic de l'etapa de Pego en la separata Galeria de personatges III, corresponent al Llibre de Festes d'esta vila de l'any 2010, on tradicionalment es venen recollint les biografies dels homens il·lustres relacionats amb Pego. També trobem trets biogràfics aportats pel Dr. Almela Guillem en les seus Memorias de la Villa de Pego (1986), p. 138-139. En 2012 vaig preparar un fullet biogràfic (editat en fotocòpies) en el que recull la poesia jocfloralesca, inèdita fins ara. Darrerament, en el programa de les Festes Patronals s'ha inserit „també al meu càrrec„ la biografia que recull les aportacions anteriors (Per pròpia descurança apareix sense títol).

Compartir el artículo

stats