Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

josep antoni mollà, la veu de la vall blanca

En estos "dies raros" on cal definir de nou el traç i reagrupar tots els trossos, Josep Antoni ens ha deixat discreta i silenciosament. La Vall Blanca perd una de les veus més compromeses amb la reivindicació del nostre espai geogràfic, econòmic i cultural. Es perd una forma pròpia i peculiar d'evidenciar les necessitats de les comarques centrals i d'analitzar la política més propera i pròxima amb un esperit lliure, crític i coherent, allunyat dels dictats del poder.

De jove, abans de conèixer-lo, em semblava el nostre "Loquillo" ontinyentí, mes baixet i destemperat, però amb tupè i unes samarretes que li donaven un aire de rock and roll star. No faltava més que substituir la Vespa per un Cadillac per a que l'estampa fora completa. Després vaig compartir amb ell i altres grans amics, com solíem dir, «bons moments de glòria». A la raspa en el Bou o en les innumerables festes en les que deambulàvem entre la OTK, el JM o el Màgic, sempre estava allí discret, esperant fer una xerradeta amb algú de nosaltres, compartir una copeta i gaudir com la resta, malgrat la minusvàlua que mai li va suposar una limitació per a res. Jo crec que fotografiava cadascun d'eixos moments a la seua memòria per compondre una novel·la imaginària on ell també podia saltar al compàs de Tequila o Seguridad Social.

Fa poc dies vam esmorzar junts per a presentar-me un nou projecte de llibre i xarrar sobre la realitat quotidiana. Vam parlar de la Caixa, dels amics comuns i de la importància que ha tingut la Universitat a Ontinyent per garantir la igualtat d'oportunitats a les noves generacions i limitar l'exclusió social que comporta la ignorància. Al final em va dir que ja estava fart de patir, i així vaig adonar-me'n que la batalla final estava definitivament perduda. En estos "dies raros", on la frivolitat contemporània ajuda a fomentar el discurs del desastre i el ressentiment, Josep Antoni ha sigut un lluitador davant les adversitats fins a última hora. Un exemple en la defensa dels valors progressistes i la llibertat de pensament.

Tots pensareu que s'ha mudat al mirador del Benicadell, on comença la Vall, però el meu cosí Lluís, que va dinar aquesta setmana amb ell, ha confessat: Lluís Martínez li té preparada una llotja VIP a un beach club, a prop d'un mar càlid, com el de la República Dominicana, on el sol al capvespre reflecteix tots els seus colors. M'ha dit que des d'allà, entre roms i bachates, ens faran arribar el missatge de la cançó Desde mi cielo, de Mago de Oz: "...Visc cada vegada que parleu de mi i mor altra vegada si ploreu ... He après a la fi a gaudir i sóc feliç ... des del meu cel vos arroparé a la nit, vos bressolaré en els somnis i espantaré totes les pors. Des del meu cel vos espere escrivint. No estic sol ja que em cuiden la llibertat i l'esperança. Jo mai vos oblidaré".

„Fins sempre, amic.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats