Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

En Record de Diego

En Record de Diego

En Record de Diego

Diego Denia Medrano, xativí d'orígens manxecs, que va fer seua la ciutat que el va acollir, ens va deixar un 15 de març, poc abans que el món es tornara boig per una pandèmia. Ens va deixar prematurament, per una malaltia que no ocupa titulars de premsa ni tertúlies radiofòniques. Tenia 65 anys. I era una d'aquelles persones més o menys anònimes que enriqueixen el teixit social dels llocs on han decidit arrelar.

Diego no era un destacat dirigent polític o social. No el trobareu donant nom a un carrer ni a les enciclopèdies, però forma part de l'estirp dels imprescindibles. De les persones que cal recordar. Ferroviari i fill de ferroviari, Diego Denia va heretar de son pare la vocació ferroviària i el compromís polític d'esquerres. Son pare havia militat en el PCE, unes sigles ara estigmatitzades perquè la memòria col·lectiva és curta i mesquina. Però era el partit que més va patir els embats de la dictadura i que més va contribuir a què ara gaudim de llibertats i democràcia. Diego era fill i hereu d'aquesta lluita.

Diego va ser membre d'Esquerra Unida i membre actiu de Xàtiva Unida. Per compromís amb les idees i la ciutat, sense aspiracions d'ocupar llocs rellevants en les llistes. S'ocupava de la necessària intendència, de donar suport els companys que donen la cara políticament. Una persona afable i senzilla, un d'aquells militants de base que donen sentit al treball polític de proximitat, tan menystingut i tan necessari. Que dignifiquen la política.

I era més coses. Per raons familiars, Diego Denia va estar molts anys vinculat a Aspromivise, l'Associació Protectora de Discapacitats Intel·lectuals i Físics. En aquest col·lectiu va fer de tot: va portar comptes, va organitzar les loteries i va perdre hores i hores fent feixucs tràmits burocràtics, necessaris per fer anar la màquina. Amb un sentit admirable de la implicació i el deure.

Aquesta vesprada, als Jardins del Palasiet, se'l recorda per tot això. Perquè els lluitadors anònims, la gent que no deixa petjades en l'hemeroteca però si en la nostra memòria personal, també mereix el nostre respecte, admiració i record. Per això aquest exercici de memòria. Per subratllar la necessitat de les persones com Diego, les que fan anar les coses. Les que fan millor el seu entorn.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats