En la salud, ustedes mandan pero no saben. Així comença un manifest subscrit per cinquanta-cinc societats mèdiques. No m’agrada gens aquest començament. Les persones tenim tendència a simplificar les nostres percepcions. Deu ser una inclinació innata relacionada amb l’herència genètica. Quan érem caçadors i recol·lectors, havíem d’entendre les situacions de manera global, sense perdre’ns en detalls accessoris. Amb la covid-19, es posà de moda percebre el col·lectiu sanitari com un tot homogeni, com un grup de gent que pensa igual. Des d’alguns àmbits es difon la idea que tots els professionals de la salut són esquerrans contraris a la privatització de la sanitat. Jo crec que no. Entre els metges hi ha punts de vista diferents sobre assumptes diversos —professionals, morals, religiosos, ideològics. Hi ha facultatius de dretes. També trobem qui, sense ser exactament de dretes, pertany a la classe mitjana acomodada o s’hi sent identificat. I no vol tenir problemes o discussions amb persones del seu cercle d’amistats. (Passa el mateix en altres col·lectius: jutges, funcionaris dels nivells més alts de les administracions públiques...).

En definitiva, molts metges desitgen mantenir bones relacions amb el «cinquè poder» (expressió encunyada per José María Mena, antic fiscal en cap del TSJ de Catalunya). No volen desentonar entre la “gent d’ordre”. Ni els membres del col·lectiu mèdic ni l’Organització Mèdica Col·legial volen contradir públicament els valors morals imperants als cercles conservadors. Això explica, posem per cas, l’ús abusiu i potser il·lícit que fan de l’objecció de consciència els ginecòlegs de la sanitat pública. Quasi tots els avortaments són derivats cap a centres privats. Evidentment, tots els sanitaris no pertanyen al sector acomodat de la classe mitjana. Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ho posava de relleu: «Alguns metges han lluitat contra el coronavirus amb contractes temporals de dies, setmanes o mesos i amb salaris de poc més de mil euros. La precarietat afecta sobretot les dones joves. Així no es pot tenir un sistema de salut de primera.» No tots els sanitaris demanen, però, un servei de salut públic i de qualitat.

Quedà clar a la cloenda de l’hospital d’Ifema: unes bates blanques exhibien pancartes i corejaven consignes a favor de la sanitat pública; altres es feien selfies amb Díaz Ayuso. Sempre hi ha hagut metges que simultaniegen treballs a la sanitat pública i a la privada. En el col·lectiu mèdic existeix la mateixa divisió ideològica que fragmenta altres grups socials. Això permet que el govern de cada autonomia puga elegir les persones més afins per als càrrecs directius d’àrees de salut, hospitals, departaments, centres d’atenció primària i altres serveis sanitaris. També està la deformació professional. Algun facultatiu es creu posseïdor d’un saber que no està a l’abast dels altres mortals. Hi ha procedirs delators. Una dona que conec acudí al traumatòleg. S’havia fet una ressonància. «¿Què li passa?», preguntà el metge. «Tinc mal ací, entre la quarta i la quinta lumbar, i en la natja», digué ella assenyalant-se els punts del rosec. «¡Vostè què sabrà! El tindrà entre la primera i la segona», féu el metge. «Escolte, he estudiat el batxillerat. I vaig traure bona nota en biologia. ¡Sé com és la columna vertebral!», replicà ella. El metge: «Bé, bé. Ja veurem.»

Va llegir l’informe de la ressonància. «Ni per a vostè ni per a mi; té un pinçament entre la quinta i el sacre», digué condescendent. En altra ocasió, un amic meu hagué d’acudir a les urgències de l’hospital Lluís Alcanyís. Experimentava una reacció al·lèrgica. S’estava unflant. Corria perill d’entrar en estat d’anafilaxi. Explicà al metge de guàrdia el que li passava. Aquest es clavà en un despatx. A l’instant, aparegué acompanyat d’altre metge conegut del pacient. Éste es el señor del flemón. L’al·ludit protestà: «No és cap flegmó. Tinc la histamina pels núvols. Poseu-me ràpid un Urbason.» I escoltà com el seu conegut li deia a l’altre: Oye, éste no es ningún ignorante. Sabe muy bien qué le pasa. Podías haber tenido un disgusto. Li van subministrar Urbason, un antihistamínic i adrenalina.

En fi, alguns metges poden oblidar coses bàsiques per culpa de la deformació professional: la salut és sobretot cosa del mateix malalt; sovint, els pacients tenen formació i entenen perfectament allò que els passa; un bon sanitari ha de saber escoltar. Molts ho fan, però altres actuen com el bruixot de la tribu. Sort que sovintegen els bons professionals.