LES CREMES AGRÍCOLES EN LA HISTÒRIA D’ONTINYENT

La convivència no és gens fàcil; Ontinyent posseeix un extens disseminat urbanístic amb un ús agrícola del sòl combinat de forma difusa amb altres usos residencials o recreatius. Parcel·les amb habitatges construïts sense planificació, sobretot a la meitat oriental del terme, on podem trobar tipologies de vegetació molt variada, amb superposició de zones de jardineria juntament amb camps de conreu. En aquesta barreja d’usos del sol radica el problema. Fa més de cinquanta anys comptàvem amb un nombre molt reduït de casetes —en comparació a les 6.000 actuals— i aquestes tenien una utilització agrícola, allí es guardaven les ferramentes del camp i servien com a esplai ocasional per als propietaris. Les cremes agrícoles no molestaven, formaven part dels usos ancestrals. Recorde de xicotet que en la nit màgica de Sant Joan s’encenia una foguera en el bancal i els xiquets la botaven. Ara amb el calendari local de cremes vigent esta pràctica està absolutament prohibida.

Les ordenances municipals publicades en l’any 1767 limitaven les cremes de restolls dels camps plantats de cereals «hasta que pase el dia de Nuestra Señora de Agosto», un calendari més permissiu que l’actual. Però prohibien «que en los montes donde haya maleza hacer fuego [...] por el grande peligro que pueda seguirse». Les sancions pecuniàries als contraventors eren molt elevades i havien de restituir els danys i les costes que ocasionaren.

És clar que les nostres serres estaven més netes, el sotabosc era aprofitat per a pastura del ramat i les branques baixes dels pins eren escombrades per alimentar la dotzena de forns de coure que hi havia al poble. El combustible vegetal era un bé apreciat i gaudia d’especial protecció front als robatoris. La taula o reglament de la guarda del terme de 1619 prohibia que «ninguna persona gose ni presumixca pendre llenya axí tallada com per tallar de ninguna heretat del terme de la present vila encara que los arbres sien sechs sots pena de seixanta sous y sis lliures de nit». Tampoc es podia arrancar ascles de les soques de les oliveres ni «derrocar ceps ni braços de aquells en vinya».

La pràctica habitual en estos últims anys ha sigut cremar en el mateix bancal les branques i sarments després de la poda, ara es vol reutilitzar estes restes orgàniques mitjançant màquines trituració. Antigament, el ramat caprí es menjava les fulles de les branques i la llenya menuda aprofitava per a fornilla, és a dir, per encendre els forns i les llars. A penes es produïen cremes agrícoles, el combustible era escàs i es prohibia —sense permís de l’amo— «tomar leña bajo ningún pretexto cuando se limpian los arboles o desimalan». Fins i tot les fulles de les moreres —que s’aprofitaven per alimentar els cucs de seda— eren arrancades en el mes d’octubre abans que esdevingueren grogues per donar de menjar a ramats i cavalleries.

Fa cent anys, la Topografia mèdica d’Ontinyent informava que les cases es calfaven mitjançant la combustió de llenya en les llars; no hi havia estufes elèctriques «por lo caras que resultan», ni de gas i l’ús de carbó vegetal es destinava a cuinar. Els nostres avantpassats utilitzaven els brasers que col·locaven en els tendurs, una pràctica que l’autor denunciava per antihigiènica, ja que el monòxid de carboni resultava tòxic. De ben segur que a l’hivern en els carrers de la Vila i del Poble Nou el fum de les ximeneres era ben present.

A finals de la segona dècada del segle XXI la situació és ben distinta a temps passats: hem d’eliminar de manera progressiva les cremes. El nou pla prioritza l’aprofitament de les restes vegetals d’origen agrícola amb la trituració i el compostatge. I això està bé! Però ha d’haver un període de transició per consolidar estes pràctiques i, sobretot, oferir solucions pràctiques. L’administració local ha d’augmentar el nombre de trituradores i instal·lar contenidors controlats on abocar-les. El camí és llarg, però cal iniciar-lo per aconseguir un Ontinyent lliure de fums.