Els refugis antiaeris a Ontinyent

El 12 de febrer de 1939, a punt de finalitzar la Guerra Civil, l’estació de ferrocarril de Xàtiva era massacrada per l’aviació italiana, aliada de l’exèrcit franquista. Els cinc bombarders descarregaren 20 bombes de 250 quilos i provocaren la mort de 130 persones i 300 ferits, alguns dels quals foren traslladats a l’hospital militar d’Ontinyent (actual col·legi dels franciscans). El sord remor del bombardeig es va arribar a sentir en la nostra població, així m’ho van assegurar testimonis presents.

Els avions Savoia-Marchetti S-79, des de les bases de Mallorca, s’ensenyoriren dels cels valencians. Les veïnes poblacions d’Alcoi i Gandia, València i Alacant també patiren bombardejos en els últims mesos de la guerra. «La Pava», com era conegut este aparell de destrucció pel so característic dels motors —un rum-rum com si isquera d’un «pavo» gegant— també va sobrevolar Ontinyent. Afortunadament, la nostra ciutat no va ser objectiu militar, tot i que comptava amb fàbriques de material militar. Al toc de la campana de Rauxa de Santa Maria —que ara sols marca les hores— i al so estrident de les sirenes, els nostres majors, corrien als refugis antiaeris. Ma mare, de xicotets, ens contava que la família Sanchis —que vivia a la plaça Concepció— es posava a salvo en el refugi de la Glorieta. Portaven pals de boixet —«bolillos»— per protegir l’oïda dels efectes de les bombes.

Una vegada acabada la guerra, el 9 de maig de 1939, l’ajuntament considerà reconvertir els refugis per a altres usos: «que se estudie por el arquitecto la posible utilización de las casillas que cubren las bocas de entrada a los refugios construidos en la plaza del Cardenal Benlloch (Sant Domingo) durante el periodo rojo al objeto de habilitarlas para kiosko, puestos de venta, servicios higiénicos…». Pocs dies després, el 23 de maig, el comandant militar d’Ontinyent traslladava una orde del «Generalísimo» dictaminant que no es destruïren «los refugios contraaviación construidos por los rojos hasta que se determine los que sirven como tal, los que hay que modificar y los que hay que deshacer».

L’esclat de la Segona Guerra Mundial era imminent i podien necessitar-los de nou si el govern franquista intervenia en el conflicte al costat dels països que l’ajudaren a guanyar la guerra. A tal efecte, la comandància general de l’exèrcit de Llevant va ordenar el 22 de juny de 1939 l’obligació dels ajuntaments: «de cuidarlos, conservarlos y mejorarlos si ello fuera aconsejable». De manera periòdica s’inspeccionaven «los refugios de la plaza José Antonio a fin de conocer el estado sanitario de los mismos y que se tapen sus entradas para evitar que se echen basuras en su interior». La qüestió és que el refugi de Sant Domingo —el de més capacitat de tots— era utilitzat pels xiquets com a zona de jocs, per la qual cosa l’1 de desembre de 1943 es va manar tapiar les entrades.

A l’agost de 1944, les forces aliades havien alliberat la França ocupada pels nazis, cada vegada estava més lluny el perill d’involucrar-se en una nova guerra. Per este motiu l’ajuntament va tornar a plantejar-se l’ús dels refugis. El 18 de desembre es va concedir llicència a Arturo Cerdà Reig per habilitar l’entrada del refugi en la plaça de José Antonio, enfront de la farmàcia del Sr. Tormo, a fi d’instal·lar un quiosc de confiteria durant un període de cinc anys.

En novembre d’eixe mateix any es presentaven dos sol·licituds més (Joaquín Llopis Quiles i Enrique Martí Insa) per utilitzar altra de les casetes d’entrada al refugi de Sant Domingo. En concret, la situada al costat de l’emissora de ràdio, front al carrer Santa Rosa «para la venta de cacahuet y otras chucherías». Finalment, la comissió de Foment de l’ajuntament va concedir la llicència en gener de 1945 a Enrique Martí, «Garrofa». Però, Joaquinet va aconseguir, mesos després —agost—, la concessió del quiosc d’Arturo Cerdà, perquè este no n’havia fet ús.

Amb el pas dels anys els refugis caigueren en l’oblit, les noves generacions d’ontinyentins ignoraven la seua existència. Sols de manera excepcional al juliol de 1962 es va plantejar la utilització del refugi del Regall com a femer: «… podría habilitarse mediante una tolva para depósito de las basuras de la Vila, que después serian recogidas por el camión». Afortunadament, es desestimà la proposta.

L’anterior corporació municipal presidida per Jorge Rodríguez ha tingut l’encertada iniciativa de recuperar estos espais per a la memòria històrica. A l’abril de 2016 i juliol de 2017, respectivament, es va habilitar el refugi del Regall i el de l’antiga fàbrica de Tortosa i Delgado. Són testimonis d’uns temps ben difícils i de l’esforç col·lectiu per protegir la població civil dels bombardejos que causaren més de 1.500 víctimes en la nostra comunitat. Sens dubte, són dignes d’una merescuda visita.

Suscríbete para seguir leyendo