Aquest dilluns comença una nova desescalada. O, si ho preferiu, començaran a relaxar-se les restriccions amb motius de la pandèmia per coronavirus. És una bona notícia. Tothom necessitem un respir. La gent necessita treballar. I és possible fer un nou intent perquè les xifres d’incidència s’han reduït significativament. Està bé, sí. Però també es posa en marxa una (nova) bomba de rellotgeria.
Ens posem com ens posem, les restriccions de sociabilitat i mobilitat són l’única arma, a hores d’ara, eficaç contra la malaltia. S’ha vist amb les successives onades. I de moment no hi ha molt més perquè les campanyes de vacunació van com van, estem venuts a la disponibilitat de les farmacèutiques i els seus tripijocs per fer més caixa. Hi ha poca gent immune. I els espais de sociabilitat, públics i privats, allà on ens trobem bé i ens relaxem, són perillosos. Encara estem en un moment pandèmic molt delicat, però es començarà a afluixar la soga perquè la pressió social i empresarial és brutal.
S’ha de ser comprensius i solidaris. El problema és que els humans tenim tendència a malinterpretar els estímuls, a adaptar les normes a les nostres necessitats i no a l’inrevés. I hauríem d’anar amb molta cura. Un exemple: el permís per reunir-nos quatre persones és ambigu, permet que un matí esmorzem amb tres amics o amigues, dinem amb tres companys de treball, tornem a esmorzar amb la colla de la bici o l’excursió... Sense contravenir la norma, podem multiplicar els nostres contactes sense mascareta. Per molt.
Després, hi ha l’efecte psicològic. La baixada de les incidència, més l’inici de la desescalada, més la fatiga pandèmica, més el començament de la vacunació configuren un nou panorama de dissipació. Correm el risc de relaxar-nos també en la interpretació de les normes. Podem tenir la temptació de contravenir-les. Tenim massa ànsia, massa comptes pendents, massa cansament. Això és el que va passar en Nadal amb les reunions familiars, a casa i fora. I aquell afluixament ha tingut un cost bestial en vides humanes i en seqüeles per la malaltia. Ha fet més dura la devastació econòmica.
La pregunta incòmoda seria si hem aprés la lliçó, si sabrem administrar aquesta nova oportunitat amb sentit comú i paciència. I és incòmoda perquè intuïm la resposta.
