La propera celebració del 8-M ens inspira a escriure sobre algunes dones de Xàtiva que lluitaren per la igualtat o per reclamar drets en una societat dominada pels hòmens, ara catalogada com a patriarcal. Hui com sempre és un moviment dividit per l’esquerra i la dreta del pensament, quan en teoria no hauria de ser així, ja que va tindre una vocació integradora, universal, que reclamava el dret a la igualtat i a la llibertat en el camí perquè les dones pogueren triar el seu destí sense determinismes de gènere. Malgrat les divisions, des de temps immemorial, tots els corrents marxistes, anarquistes, liberal demòcrates o del sindicalisme cristià, van fer pinya en un aspecte: la denúncia de l’explotació laboral i sexual de la dona.
La universalitat del feminisme arriba a Xàtiva a la primavera de 1918, moment en que Europa es dessagnava en la Gran Guerra i Espanya romania neutral però sotmesa a una greu crisi econòmica. Diverses joves xativines s’adheriren a la idea de participar en la Liga Española para el Progreso de la Mujer, que volia ajuntar a totes les dones baix una veu: «…compañeras de sexo…católicas, protestantes, racionalistas, cualquiera que sea vuestra tendencia, todas lleváis en vuestras almas femeninas las indescriptibles ansias de una verdadera liberación…todas estáis interesadas en la conquista de un nuevo destino». De seguida fou condemnat per la premsa més conservadora, L’Obrero Setabense, que prohibia a la dona cristiana que participara de les seues activitats, divisió que arriba fins al dia d’hui.
Algunes signats d’aquell manifest havien començat a escriure sobre temes de dones en la premsa liberal local, encara que havien de signar baix pseudònim per evitar ser assenyalades pel carrer, tant per homens, com moltes dones, totalment renuents a entendre aquell moviment que buscava la llibertat d’elecció, i que la dona no estiguera condemnada a viure baix l’ombra d’un mascle, on primava més la condició de mare i mestressa de casa que la de treballadora, i erradicar d’aquesta forma el determinisme aquell de fer les tasques pròpies del seu sexe.
Dos d’elles foren Artemina Botella, primer coneguda com a Maria Luisa i posteriorment com a Violeta, i Paquita Martínez, que signava com a Fanny Martz, o d’altres com Miss Ketty o Celia, no identificades, i que tal volta poguera amagar a la farmacèutica Ana Artigues. Les tres van posar de manifest que a les dones els podia interessar alguna cosa més que buscar un bon marit, la literatura romàntica, la moda, l’estètica o els xafardejos. Des de molt jóvens, les respectives plomes van reivindicar la igualtat amb l’home perquè no trobaren més diferència amb el company del gènere humà que la de la roba, la musculatura o la capacitat de procrear.
En cap moment les nostres primeres feministes van pensar, llegint el manifest de la Liga Española para el Progreso femenino, «fomentar el feminismo en el sentido equívoco del masculinismo, dando un aspecto de hombre a la mujer, tanto en ademanes como indumentaria, como disputándole sus funciones sociales...» És a dir, dos sexes diferents però iguals, sense que cap dels dos se situara per damunt de l’altre.
Per primera volta en aquell inici de segle XX, la dona abandonava la llar i el taller per eixir a la llum pública de Xàtiva a través del periodisme i l’art. Apareixien editorials feministes a la premsa liberal i s’organitzaven les primeres exposicions de pintura, dutes a terme per Matilde Ridocci, mestra i pintora, la primera a reclamar que a mateix treball, un home i una dona havien de cobrar idèntic salari. Passats els anys, la bretxa salarial per discriminació de gènere continua sent una reivindicació bàsica del moviment feminista.
A Maria Luisa li provocaven aversió les tasques del seu sexe. No entenia per què des de ben menudes les dones havien d’aprendre a cosir encara que es punxaren els ditets o per què havien d’estar infinites hores davant de l’espill. Fanny Martz volia parlar de l’ànima femenina desconeguda per a moltíssimes homens, i sobretot d’aquella que esperava a tindre una vida intel.lectual, i donar a conéixer aquell «brumoso mar que hoy se llama feminismo», segons escrivia pels volts de la Gran Guerra, i criticava el fet que la dona no tinguera drets polítics perquè amb veu als parlaments, les dones no haurien permés tan immensa carnisseria.
Però aquell moviment feminista fou llavors molt minoritari, i va ser vist com un atac directe a la tradicional concepció del rol femení. Es condemnava a la nova dona nascuda a la calor del ball i del xarleston. Una dona de pèl i falda curta, que fuma, beu, i no s’escandalitza davant res, la qual cosa era en opinió dels catòlics més tradicionalistes, la prova evident i trista dels estralls que en la societat anaven fent els corrents moderns de laïcisme, que pretenia igualar en drets a la dona i a l’home, i que li feien perdre les funcions pròpies de la seua naturalesa, sexe i condició, en el seu providencial destí de ser mare i esposa.
L’alter ego de les signants del manifest de Liga del Progreso va ser la xativina Clodomira Bernabé, dona culta, amant del teatre clàssic, de les sarsueles, del ballet, de la poesia i pintura, no li conec fins al moment cap escrit en defensa de les seues idees en la premsa conservadora o eclesiàstica. Sembla que el seu activisme es va centrar en la manifestació de la religiositat popular, i en la defensa del sindicalisme cristià a través de la fundació de la versió local del Sindicat de l’Agulla, i la d’aconseguir fons per a les explotades obreres dels tallers de confecció, a través d’obres benèfiques respectuoses amb la moral cristiana, les quals haurien de retirar-se a la llar en el moment que trobaren un bon marit.
El feminisme, per tant, des del seu inici, no va ajuntar les veus de totes les dones, ni tampoc va aconseguir la solidaritat de molts homens, i com es declarava al manifest «cierto que aún quedan hombres cuya ignorancia o egoísmo les hace mirar el feminismo como una atrocidad, pero estos son ejemplares rarísimos de la naturaleza humana». O no? La veritat és que totes les pioneres del feminisme van perdre la batalla que hui es pretén guanyar.
