Beniatjar és un poble menut, com de joguet, però se sent gran. Té la vocació de jugar en una lliga diferent de la que li correspondria per tamany. Compta amb un carrer principal que el fa en dos, com una columna vertebral, al qual se li afigen uns altres secundaris als costats, com una espina de peix. Quan arribes i pretens recórrer-lo, pràcticament ja li veus el final, el calvari, dalt de tot. És com si estigués pensat i fet fàcil, de dalt cap a vall, fins a topar amb la carretera que seria el final, a l’altra banda de la qual ja només queden el polígon industrial i l’esportiu, és a dir, la cooperativa i la piscina.
M’agrada passejar-lo. Tot i la incomoditat de la costera del carrer principal, que no invita. En un punt l’acabes. I de sobte tens la sensació que has transitat per un barri antic d’un altre poble més gran. Perquè no hi ha cap edifici de més de dos plantes, tot descomptant les cases semimodernes, les construïdes darrerament, que han fet de la planta baixa la cotxera del tractor. És aquesta la nova forma de viure als pobles en cases de poble, sobreposant a l’espai pla i accessible del solar, un pis que fa de vivenda.
El topònim del nom del poble, d’origen àrab, significa segons els entesos «els fills dels mercaders» que li ve com anell al dit tantíssims anys desprès que li’l posaren. A la gent del poble pots fer-los qualsevol pregunta que ells en tenen la resposta. Tenen fama de sabuts, de gent que viu entre arrecerada i expansiva i tenen fills escampats pel món fent els oficis més rars i complexos.
Però el poble bascula, a nivell de vida corrent, entre dos centres vitals de decisió unificada: la banda de música i la cooperativa. La banda perquè es necessiten tots els membres, com és lògic en un col·lectiu equivalent als habitants d’una finca de pisos d’una gran ciutat. Un de cada nou o deu beniatjarins/nes és músic i toca en la banda. Ningú podria imaginar una banda d’uns cent mil músics a València capital.
La cooperativa és la joia de la corona. No tant per l’impacte econòmic que suposa sinó per l’oportunitat que els dóna de presumir en la Vall d’Albaida, atès que és la més gran de totes. «Oli del Benicadell» és la indubtable marca que registra. Un nom que se l’han fet seu, el Benicadell, perquè poden. A pesar que Salem podria considerar «la penya» també pròpia per la visió preferent que li ofereix, és físicament de Beniatjar, incloses la nevera i la casa forestal de les Planisses. Del Castell de Carbonera, destruït ja en temps del propis moros que l’alçaren, no en parlarem no siga cosa que desbaratem un pla interadministratiu que sembla estar cuinant-se al forn.
Tot i que està ben endins de la Vall, Beniatjar compra en Gandia. La mar sempre ha suposat un atractiu irrenunciable per a la gent de l’interior, que invertia els estalvis en pisos en la platja, per anar a estiuejar en competició amb els madrilenys. Dues procedències incomprensibles entre elles.
No voldria oblidar-me de destacar allò que tal vegada valga més la pena: les dues taules que queden del retaule desaparegut en guerra, atribuïdes a l’artista de la Font de la Figuera Joan de Joanes i que es conserven en l’església parroquial dedicada a la Marede Déu de l’Encarnació construïda el 1689, humil, però digníssima. Tan digna i potent com la realitat d’una escola pionera i atractiva basada en la pedagogia Waldorf. Genial i única arreu.
