Pinet sembla un poble tímid que s’amague discretament darrere de Llutxent. En canvi, quan hi vas, sembla que vages a trobar un poble de tamany normal, vista la carretera que li han fet. Se la mereixia, si es pretenia rescatar-lo de l’estigma i condena a l’aïllament que tenia. És per això que no defrauda l’accés. Però com que el poble està construït de través, en sentit frontal a l’arribada, no el pots travessar. És com un final de trajecte, sense continuïtat, que arribes i has de parar, perquè de voler tirar avant també te n’eixiries de la comarca.
És conegut arreu pel seu paratge natural del Surar, una joia endèmica que creix i prospera degut a l’altitud i la humitat que li entra de la mar. L’agost del 2018 un incendi provocat —diuen— per un llamp, li segà la vida, tot i que la corfa de les sureres, evità danys majors. Els pobles dels costats li van pispar part de la seua muntanya durant un procés de partició i amollonament del terme que durà quasi tot el segle XIX. Gandia mateix, el 1883, va enviar al seu alcalde Josep Rausell —el de la plaça del Prado— per supervisar i negociar la possible transacció. Però, com era habitual que els alcaldes, en eixir del poble i actuant com representants municipals, portaren la vara d’alcalde que els acreditava, Rausell la duia damunt. Sembla que les converses s’agrejaren i, Doménec Mahiques, l’alcalde de Pinet, veient l’orgue mal parat li la va furtar i «sin atender a más razones» se l’endugué al seu ajuntament. I fins ara, tot i que el 2015 li la van prestar a l’alcalde de Gandia perquè se’n fes una rèplica exacta, amb el benentès de que quan acabara, els la tornara. Era la victòria de David.
Rausell es degué quedar «com la novia de Pinet, amb la cara llavà i el monyo fet». Ací a la Vall, com tots sabem on està Pinet, associem la dita al poble. Però no. A Pinet no s’ha quedat mai cap xica esperant al nóvio, només faltaria. Pinet era el malnom de Josep Martorell, un roder de Finestrat al que la seua promesa Maria, es va quedar algunes voltes esperant-lo per a casar-se, sense que Pinet pogués acudir perquè la Guàrdia Civil estava «al tanto» per enxampar-lo. Però tingueren fills i tot, fins que el van tancar al presidi de Ceuta, on morí als 41 anys, del cor.
Ningú no pot evadir les dos curiositats més cridaneres de la façana de l’església. La primera el rellotge que sembla que se li afluixa l’algeps i va despenjant-se i becant poquet a poquet cap a l’esquerra, de manera que has de girar el cap si vols saber l’hora, perquè la una ocupa el lloc de les dotze. L’altra —que jo no dic res si és que era per una qüestió de pressupost— és el Sant Pere Apòstol en miniatura que presideix el frontispici, és tan xicotet que, si no estiguérem parlant d’un sant, fa rissa.
El poble és, a pesar de tot, agrícola. I ramader, però d’animals de granja, industrials, tancats o engabiats. Sembla que ben passada de la Guerra Civil, algú va tindre la brillant idea d’instal·lar-hi una granja enorme, en pla negoci per a l’època, aprofitant l’especial ubicació del poble. I d’una, se’n feren vint-i-una. I no els importà travessar-les per accedir al poble. L’olor era una cosa secundària davant els diners que rendien. Un plantejament, ben mirat, útil, pràctic i natural, però que et fa accelerar el cotxe per passar-les ràpid.
Hi ha —o hi havia— un producte derivat de l’agricultura de recol·lecció, pel qual Pinet sí que era mundialment famós: la llata. Les fulles tendres dels margallons es segaven a l’estiu i es preparaven per trenar-les en diferents processos que abocaven a diversos utensilis d’ús comú i general. Eren famosos els «cabassos de palmes» fets per encàrrec dels productors de pansa de la Vall o de la Marina. Però també produïen graneres, pinzells, estores i cabassos per anar a comprar a la tenda dels pobles, utensilis hui desapareguts o substituïts per altres d’importació que, tot s’ha de dir, no aguanten ni la mitat que els de Pinet.
M’he deixat per al final dos centres importants que cal visitar. El jardí de Modest, home amb coratge, faener, resistent i altruista. No té, en realitat cap jardí, sinó sols la voluntat obsessiva per fer créixer la natura sense ajudes oficials. I l’altre, el bar on esmorzar un entrepà nutritiu, gran i barat que hi fan sense ser dia de turisme gastronòmic.
