El mes de juny de 1707 va ser el més nefast de la història de Xàtiva, conseqüència d’una altra efemèride més dolenta, la del 22 de maig d’aquell annus horribilis, quan les tropes de Claude François Bidal d’Asfeld, victorioses en la batalla d’Almansa, iniciaren l’atac a Xàtiva, una ciutat que no acceptava el triomf dels exèrcits defensors de la causa de Felip V en la Guerra de Successió, i que pensava «mantenerse firme hasta la última gota de su sangre».
Millor hauria estat rendir-se una volta perduda la batalla. La resistència li costà caríssima. Un furiós D’Asfeld va enviar informes molt negatius a Madrid queixant-se sobre la forta i inesperada resistència d’una ciutat que li havia fet perdre molts soldats. Xàtiva mereixia un càstic exemplar. I aquest arribà un 17 de juny en forma d’edicte. La ciutat havia de ser oficialment exterminada i José Chaves va ser el «comandante executor». L’ordre comencà executar-se un 19 de juny.
Dies abans es va dur a terme l’evacuació de la població civil, les grans víctimes d’una guerra dinàstica, que ningú entenia. Tant guanyadors com perdedors, foren maulets o botiflers, suplicaren per la suspensió de l’edicte però no va servir de res, i aquell dia els xativins van començar a ser evacuats en direcció a Castella o València. Esdevingueren en refugiats en la seua pròpia terra. Els que demostraren que havien sigut fidels a Felip V podrien migrar lliurement, i els seus béns van ser respectats. La resta, en teoria austracistes, haurien de repartir-se pel Regne de Castella, i els seus béns van ser objecte de saqueig.
El 19 de juny va començar l’incendi, però d’una forma moderada. No era el mateix cremar una casa d’un simpatitzant austracista que la d’un borbó, que suposem deixarien intacta. I és que aquells soldats mercenaris volien cobrar-se la victòria, buscant or i argent, o qualsevol altra cosa de valor, i acabaren per fer fogueres, i les cases no es cremaven perquè abans s’havien fet amb tota la fusta possible. Per tant, que ningú pense en incendis de gran magnitud ni que aquest durara fins a l’un de març de l’any següent, sinó més bé que la ciutat va estar a expenses de la rapinya i el saqueig durant molts mesos. Però deixem parlar al frare Castañeda, un cronista i recuperador de la memòria històrica dels descendents de les víctimes que van viure aquells fets: «…las ponían fuego, más por ceremonia que en cumplimiento de la Real Ordenanza, que con intención de su ruina, sólo prendió el fuego en los techos, dejando buenas las paredes».
Podem considerar a aquest frare com un precursor de la memòria històrica hui tan de moda, i que no consisteix més que a deixar testimoniatge de fets dels quals no es va alçar cap acta ni es va escriure cap línia. El religiós volia escriure la història del seu convent, i dedicà un dels capítols a analitzar «las vicisitudes que padeció en las guerras de sucesión». Aquest va ser enderrocat per reforçar la resistència de Xàtiva davant un imminent assalt de tropes borbòniques. Els fets que la ciutat actual commemora segueixen el fil de les entrevistes realitzades a tots els frares més majors, testimonis indirectes d’allò que havien sentit contar. I ho va escriure en un manuscrit d’uns 32 fulls que no va publicar en vida.
Segons el historiador Vicente Boix, aquest manuscrit li’l va lliurar a Franco de Sena Chocomeli dos dies abans de la seua mort, en data indeterminada de 1821, i ho va fer perquè era nebot d’ell. Franco de Sena Chocomeli era llavors un jove advocat, que formaria posteriorment part de l’ajuntament de Xàtiva com regidor del comú i defensor de les millores educatives i sanitàries de la ciutat, a més d’un home amb sensibilitat conservacionista, i perspectives de futur. El cas es que Franco de Sena li ho va deixar a Vicente Boix, xativí també resident a València, perquè ho incloguera en el llibre que estava escrivint sobre memòries de Xàtiva. Així va escriure Boix: «Lo que sucedió en el sitio de Játiva lo copiaremos de un manuscrito del padre Castañeda, hermano del mártir de ese hombre, religioso carmelita, persona timorata, piadosa e ilustrada, cuyo testimonio no puede ser sospechoso. Debemos este precioso manuscrito a la amabilidad de una persona con cuya amistad nos honramos». El qual li ho tornà a Chocomeli en acabar la redacció del mateix, amb una nota d’agraïment.
Per aquest sabem que Xàtiva no va ser exterminada, ni la ciutat va patir un urbicidi, com s’interpreta ara. Més bé va patir un espoli en tota regla que va portar a l’urbs a la ruïna durant molt de temps. Primer per haver buidat la ciutat de tot el seu capital humà. Només quedaren a Xàtiva alguns rectors i un notari en espera de la revocació de l’edicte, molts soldats ferits a la «caza de tesoros», que li compensaren per haver arriscat la vida en la defensa de la causa felipista, i molts forasters dels pobles de la rodalia que aprofitaven la conjuntura per fer-se amb fusta, mobiliari domèstic o materials de tota mena, propietat dels xativins expulsats de la seua llar. I en ple saqueig, la desgràcia dels ara socarrats, que no cremats, es va estendre al conjunt del Regne de València, en publicar-se un 29 de juny de 1707, el decret pel qual s’abolien els furs a causa de rebel·lió d’aquell regne contra la causa borbònica, i on ara la llei vidria dictada des de Castella.
Afortunadament, el 29 de novembre del 1708, arribà el decret que permetia aturar els espolis i robatoris, i que permetria fer tornar els seus habitants i detindre la rapinya de molts soldats, que ara es quedarien a viure a Xàtiva, en les casernes d’invàlids. Era l’agraïment pels seus anys de lluita en defensa dels drets dinàstics dels borbons, i cal dir que no es van pendre al peu de la lletra l’ordre d’exterminar Xàtiva. Aquesta no va patir cap urbicidi ni incendi de dimensions colossals. Si açò haguera passat en realitat, la ciutat no gaudiria hui del nucli antic que té. I és que la memòria es pot perfectament manipular des del present, i des d’un imaginari romàntic, per justificar l’eterna decadència de Xàtiva, i la creació del mite de 1707, el qual es troba sempre en constant reinterpretació. Quina serà la pròxima?
