Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

LA VALL POBLE A POBLE

La Pobla del Duc

La Pobla del DUc

La Pobla del DUc

LaPobla, de tots els cognoms possibles als que podia optar, ha triat el que li dóna més puntet: «del Duc». No ha seguit els seus germans de Castelló i Aielo que no els importa dir-se «de Rugat», com ella ho ha sigut també, i que potser li seria més apropiat i coherent. Però siga com siga, la Pobla, com se la coneix per tota la Vall sense necessitat de cap qualificatiu, és per a mi el prototip valler del poble gran, ben plantejat i apte per al treball que vol fer: l’agrícola. És cert que últimament el món gira massa de pressa i arranca les tradicions que tant han costat d’adquirir però, amb tota prudència, jo dic que encara hi ha una base agrarista que sustenta la vida local de la Pobla.

Ara no podríem mantindre l’afirmació de Cavanilles quan a finals del segle XVIII, deia rotundament que tenia 372 veïns, «todos labradores», sense cap matisació. Però sí que sura entre el veïnat un clima laboral al voltant dels bancals. Hi ha com una preocupació heretada, impresa en l’adeene, per no deixar erms els camps, al cost que siga. I el cost és, per a la majoria dels hereus, anar al bancal els caps de setmana. Afortunadament i per regla general, llevat d’uns pocs llauradors amb majors propietats, la gent que treballa el camp es conforma empatant en el saldo anual de resultats econòmics. En no perdre o tindre que posar diners de la butxaca, ja els va bé. I de moment, fins que desapareguen els pares —ja majors, quasi vells— que els vigilen i tutelen, crec que tot rutlla bé. Tan bé que les cases noves que es fan sense cotxera gran per al tractor es queden per vendre.

Com que d’indústria, en sentit rotund, no n’ha tingut mai —tret recentment d’algun cas menor però exitós— i el terme és enorme i no té muntanya, el poble sempre ha estat pendent dels vaivens del mercat a l’hora d’omplir els camps. Van encara darrere de descobrir plantacions que donen diners. S’han passat la vida canviant de producte, plantant i arrancant arbres uns anys més tard per tornar a plantar-e de nous. La fil·loxera de l’any 10 els va arruïnar, però refundaren les vinyes fins ser el referent vitivinícola de la comarca: el raïm era de la Pobla. La crisi de producció i d’eixida del vi els portà a canviar totes les plantacions i a acollir-se i confiar en els arbres fruiters. Erro, novament. Ara sembla que van tots de cap darrere dels caquis, que ja comencen a entrar en crisi també. La faena del matalafer, fer i desfer, amb cicles cada vegada més curts i arriscats. Tenen, però, una xarxa potent d’empreses de transformació i exportació de fruites que els segueix les jugades i els dóna canxa, liderada per la cooperativa.

Adés parlàvem que sols uns pocs podien viure dignament dels seus bancals. La terra de quatre, com abans. Quatre molt potents que no sols manaven del que era seu, sinó de totes les coses i les vides dels altres, dels seus jornalers i criats. La concentració de la propietat de la terra sempre ha desembocat en el caciquisme i els senyorets. La Pobla n’ha tingut un de famós: «el Negre», l’amo de la Casa Alta, un tauró sense escrúpols que no deixava que els llauradors als que havia prestat diners —al 30% d’interès— li’ls tornaren, i aquests queien en un embargament notarial que els feia perdre el bancalet d’aval. Paquito el de la Casa Alta, un excèntric riquíssim que viatjava amb un jupetí blindat a cavall d’un cabriol carregat de putes, que segons testimonis d’època, fumaven tabac «de maricons» —ros— i bevien licors amb gust a fusta —el whisky—. Tard o d’hora, el seu final de suïcidi estava cantat.

La Casa Alta, imatge de luxe, opulència, poder i mala vida fou ocupada i transformada en zona militar, en refugi i pistes d’aterratge de suport contra els bombardejos nacionals de la costa propera. Però mai va aterrar cap avió, perquè a la República ja no li’n quedaven i les dues pistes tornen a ser camp de cultiu. La República com a intent de transformació i llibertat no va poder funcionar ni tant sols en l’àmbit de la disciplina militar i clar, perdé una guerra que ja tenia perduda abans de començar-la.

Sols em quedaven dos noms de prestigi per recordar i posar de relleu. El poeta Lluís Guarner —el tio matern de Manuel Sanchis Guarner— que firmà les Normes de Castelló i el científic Eduard Boscà i Casanoves eminentíssim catedràtic de història natural de la Universitat de València i director del Museu Botànic. Ell no podia sospitar que molts anys més tard, sa casa seria seu i l’origen d’un gran pacte.

Compartir el artículo

stats