A l’entrada d’agost, un cotxe xocà contra la font de la plaça de Sant Joan o «de la Bola» i trencà part de la seua tassa octogonal. L’incident serví per a recordar una de les peces més boniques del patrimoni històric i artístic de Xàtiva. S’ignora la data precisa de construcció de la font. Sempre s’ha cregut que data del segle XV o la primeria del XVI, però podria haver estat construïda més tard. La bola de dalt és un afegitó posterior. Al principi li deien la font «de l’Arbre», per la seua forma. Estilísticament, és una peça de transició entre tardogòtic i barroc. No és una font pública de les denominades reials, sinó veïnal, però està doblement protegida, ja que el Conjunt Històric Artístic de Xàtiva figura a l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià, en l’apartat de béns d’interès cultural. La protecció de tot el conjunt arriba també a les seues parts —encara que aquestes puguen tenir un tractament individualitzat com béns d’interès cultural o de rellevància local. A més, la font de la plaça de Sant Joan gaudeix de protecció integral en altre document, el Catàleg de Béns i Espais Protegits del Pla General d’Ordenació Urbana, vigent des de 2015.
Quan s’aprove el Pla Especial de Protecció del Centre Històric, la redacció provisional del qual ja ha passat per fase d’informació pública i al·legacions, hi haurà, de conformitat amb la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, un catàleg nou que substituirà l’actual. Serà un bon moment per a suprimir contradiccions; actualment, elements que haurien de ser BIC —la font de la plaça de la Trinitat, posem per cas— figuren a l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià com a béns de rellevància local. Tanmateix, que urgisquen modificacions de registre no significa que peces mal classejades del Conjunt Històric i Artístic de la nostra ciutat estiguen desprotegides. Tornem, però, a la font estavellada. Els desperfectes causats pel xoc estan reparats. ¿Es féu bé la restauració? Abans de contestar, cal aclarir uns conceptes previs. En estropells com aquest, són possibles dues solucions alternatives igualment vàlides: repristinar els fragments caiguts, unint-los, o fer servir pedres noves dels mateixos tipus (calcària), qualitat i textura que les trencades.
Aquesta segona solució implica termini d’execució més llarg, treball de picapedrer i possibilitat que es note, durant un temps, la diferència de pàtina entre pedra vella i pedra nova. El primer remei és més ràpid. En qualsevol cas, s’ha d’utilitzar morter de calç. Amb la font accidentada s’optà per la solució ràpida, que és, a més, absolutament reversible. Es van unir els fragments amb morter. El treball fou executat per uns obrers de la brigada municipal sota la supervisió dels tècnics de l’Ajuntament. El seu departament d’obres compta almenys amb un arquitecte i una aparelladora experts en la matèria; als seus currículums figuren sengles màsters en conservació del patrimoni expedits per la Universitat Politècnica de València. Com és natural, el procés de reparació finalitzà amb la preceptiva prova d’estanquitat del vas, quan el morter s’havia endurit. L’Ajuntament de Xàtiva, que ha actuat amb rapidesa per raons d’urgència, ha de comunicar tots els detalls a la Direcció General de Cultura i Patrimoni, que s’assabentà dels fets immediatament i ordenà a un tècnic seu la presta inspecció de l’obra i la redacció de l’informe corresponent.
Si la tassa no té fuites d’aigua, conselleria pot donar per tancat l’assumpte o, atès que l’actuació realitzada és reversible, acordar l’altre tipus de restauració (amb utilització de pedra nova). De totes maneres, no serien les primeres reparacions del monument. Al llarg del temps, ha estat objecte de diverses reformes. A l’Arxiu Històric de Xàtiva es conserven expedients del segle XVIII relatius a adjudicacions d’obra i reparacions escomeses per un paleta en 1731. L’arbre central (pilar i copa, sense la bola que corona el conjunt) és l’únic element originari. L’última restauració, més ben enllestida que altres anteriors —com es pot comprovar a simple vista—, ha suscitat crítiques poc rigoroses en Internet i mitjans de comunicació. Poden estar motivades, en part, per la situació política xativina. El govern local suporta una oposició duríssima per la dreta i per l’esquerra. Tot serveix de munició per a l’atac —una restauració opinable, per exemple. Però hi ha censures lògiques; acabada de reparar, la font de la plaça de Sant Joan tornava a estar voltada d’automòbils. Des de fa vàries dècades, es troba en perill continu de patir desperfectes.
És molt freqüent que tota mena de vehicles aparque al costat de la seua tassa, encara que estiga prohibit. Evidentment, no és gens fàcil conciliar la protecció del patrimoni amb el proveïment de certes comoditats als residents del nucli històric, com la possibilitat de poder aparcar els seus cotxes a prop de casa. (Allò que afavoreix la vida quotidiana frena l’abandó dels barris antics.) A la plaça de Sant Joan hi ha concedits dos guals que permeten l’entrada d’automòbils a sengles baixos destinats a guardar-los. És desitjable mantenir les llicències d’ocupació de voreres, però l’Ajuntament hauria de plantejar-se voltar la font central amb una illa que impedisca la repetició d’incidents. I col·locar mobiliari urbà asseguraria més la protecció de l’element patrimonial. Per altra banda, l’estacionament inadequat de vehicles al costat dels monuments obstaculitza molt la seua contemplació. Les imatges d’autos —furgonetes i turismes— en els entorns d’almenys dues fonts reials, a les places d’Aldomar i Sant Francesc, resulten massa habituals. S’haurien d’evitar.
