AQuatretonda al·lucines per la quantitat de gent amb estudis superiors que té. Potser siga la població valenciana que proporcionalment més universitaris tinga en nòmina. I, a més a més, de tots els oficis, nivells i matèries. Però s’emporta la palma el professorat, amb més de dos-cents. Quasi podríem dir que la gent de les noves generacions, o és agricultora o és funcionària. I tot, per una raó de conjuntura de finals dels anys cinquanta que els pares, en veure que pintava mal el treball del camp, decideixen anar enviant els fills a estudiar a València. Hui és una obligada tradició.
A Quatretonda saben guardar els diners i els pobles veïns els ho recriminen disculpant-los: «són tacanys, però bons pagadors». I tenen una longevitat envejable que ningú s’explica, però que si visites el cementeri per curiositat, pots comprovar-ho fàcilment. Quasi tots tenen de cognom Benavent amb el caos que això deu de suposar per a una entitat bancària, per exemple. Són «cuquellos» de malnom, quan els malnoms tenien funció social.
Si és Quatretonda o Quartonda, no anem a saber-ho mai, però com es diguera, hagué d’esperar fins al segle XVI, el 1587, per esdevenir vila independent de la baronia de Llutxent i desfer-se també dels dominics, els frares amos i senyors de les ànimes. Tant de poder tenien que actualment, fer córrer un bou pel poble, deriva encara del regal d’este animal que els dominics li feien cada any per l’estiu al municipi, acabada la sega, i que el portaven des del Puig, el mostraven pels carrers, i se’l menjaven. Actualment la tradició té molta més festa i crea major perill. Els bous són més grans i els dominics han estat substituïts pels ramaders locals Granchel i Benavent, que són líders en açò de subministrar bous a tots els pobles que vulguen fer petar l’adrenalina. Quin risc innecessari, en la meua modesta opinió, que ha lesionat i mort a tanta gent inconscient. Recorde ara, amb ràbia i pena al «toro Ratón», un animal sanguinari que atreia gentades.
En canvi, l’intent més civilitzat de fer falles no va prosperar. Sols del 1960 al 1963, un abnegat Salvaoret l’Ordenari, tractà d’incorporar-les al calendari de la festa local i fracassà. Sembla que no s’avingueren en el tema d’horaris i es generaren conflictes de programació amb les autoritats locals -civils i religioses- per disputes de preeminència. I s’acabaren. Actualment sembla que la gent -sobretot jove-, sense oblidar els bous, està derivant cap a formes de diversió més pacifista i pacífica: els moros i cristians (!), que permet al fester entrar en coma etílic tot sol, sense cap risc exterior afegit i desfilen mudats pel poble, saludant sense saber a qui. On han quedat aquelles nits d’estiu a la fresca, després de sopar, que s’ajuntava la gent per fer les carrosses de fama i anomenada comarcal? Nostàlgia i antigor, faenes perdudes que ningú no vol fer ara perquè no es trau cap profit per a un sol dia de lluïment. Hui ja són poquíssims els que vetlen fins les tantes, apegant rotllets de paper de colors amb pasta de farina. Ecològic i socialment recomanable, com diu la inscripció del campanar: «pau i unió».
El terme, comptant la serra, és immens i ric. La descoberta del Pou del Perico, l’any 64, fou la seua salvació i hui es rega com si fóra marjal. Però el fatídic dia 5 de juny del 73 una inesperada i enorme pedregada els arruïnà els arbres i les collites però, sobretot, la vinya. La Cooperativa Vinícola, fundada a penes feia uns deu anys abans, passaria lentament a treballar la fruita de pinyol que arribava al terme a gran velocitat. Serien anys decisoris i moderns en quant a urbanisme: es construeixen els «pisos» i les «cases barates», s’instal·la l’aigua potable i els desaigües en les cases i, finalment, s’asfalten els carrers. Li havia arribat, per fi, el «desarrollismo» franquista.
Per al meu gust, totes les referències de distinció i singularitat del poble, es concentren en l’església i el seu campanar hexagonal amb tres cossos i remat, acabat finalment el 1694. Barroc, esvelt, espiritual i d’una gran força visual i estètica que s’identifica amb el poble i que encara llueix més a les nits, quan s’il·lumina. No és estrany que la contemplació i l’ús d’aquest conjunt monumental, creara devoció religiosa i que Quatretonda aportara al catolicisme dos gegants en temes canònics i d’autoritat eclesiàstica: el canonge Juan Benavent, de la família dels «polseres», home dotat de tots els encants a que pot aspirar un home que era alhora retor. I Enric Benavent, l’actual bisbe de Tortosa, de la família dels «rosetes» lúcid i brillant en el seu tema al que encara li queda molta terra per córrer. Temps al temps.
