Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

LA VALL POBLE A POBLE

EL RÀFOL DE SALEM

EL RÀFOL DE SALEM

El Ràfol sembla un poblet feliç que guarde un secret. Tinc la quimera que el secret està vinculat a un nou renaixement que l’ha fet créixer fins quasi doblar els habitants en quatre dècades. I això, vulgues o no, fa traure pit als rafolins i rafolines. Estan orgullosos de veure’s ara el poble ple novament, amb urbanitzacions acabades de fer habitades per gent jove i amb xiquets jugant pel carrer. Està alegre, com quan vivia els seus millors moments ja fa anys. Té un centre històric de veritat, dedicat als vianants i sense voreres i el té just al costat el seu «eixample» particular en una planícia descoberta recentment i planificada ex professo, amb cases noves, amples i bones. És tot un altre poble el que ha reviscolat i ha sabut aprofitar el temps.

Està ben situat. Estratègicament ubicat en la bocana on s’amplia el riu Misena que ve de Salem i que el connecta i obri cap a tota la Vall. La carretera el circumval·la sense a penes ferir-lo i el Ràfol s’escampa ample i cavaller a la seua dreta segons puges cap a Beniatjar. Fora de la carretera sols li queda història: l’ermita de Sant Blai i els molins de moldre farina, a hores d’ara tot en desús. L’ermita, segons diuen, és de 1460 però s’ha fet i refet moltes voltes fins acabar com està ara que és el que conta, culminant almenys un elegant calvari. Dels molins sols hi queden quatre pedres o, pitjor encara, els han transformat en cases infames, com el molí d’Esperança. «Tot el que era bell ara és desfet, dispers o lluny...tot s’ha perdut» que cantava el poeta andalusí nascut a València el 1199, Ibn-Al-Abbar. No tot, òbviament, perquè s’han rehabilitat coses com l’almàssera feta ara molí d’oli o el molí de baix fet alberg.

Per a mi, no sé per què, el Ràfol és el poble més morisc de tots els de la Vall. Començant pel nom, de l’àrab Rahl amb el sentit de «mas», fins a la seua configuració, passant pels molins o les almàsseres. Que el Ràfol fora de Salem o no, això hui no té cap sentit ni trellat, com el Rugat de Castelló o l’Adzeneta d’Albaida per exemple i, si per mi fora, els eliminaria tots per no crear confusió ni lligar-los a la memòria dels romanços de pobles menuts.

Del Ràfol, amb major o menor simpatia, reconec que seria un lloc fantàstic per viure si no haguera precipitat el seu passat immediat. En la meua opinió crec que l’ha oblidat sense assumir i ha jugat a voler ser modern massa ràpid. La tranquil·litat del treball a les ecològiques gerreries on la llenya era el combustible i la terra o el fang la matèria primera, s’han venut a la súpertecnologia actual dels forns continus de coure rajola a gas o gas-oil. Però la gent viu contenta de saber-se empleada. Tot té un preu.El poble, òbviament, no és gran, però té gent de pes i important. Per al meu gust i rànquing, el primer i principal és Salvador Jàfer el poeta més jove i difícil de la generació dels 70, aquell que antologà Amadeu Fabregat en «Carn fresca». Ell escriu, sublim: «la meua vall morisca, ibèrica i profunda és un castell de llances». També tenen una lletrada jove i brillant que va ser portaveu del CGPJ i ara consellera del nostre país. Però si entrem en la divisió del santoral, el més gran de tots és, sense dubte, Sant Blai, el qual ha guardat la devoció dels rafolins i rafolines pel seu sant i que, segons la tradició popular, a mitjan segle XV se’l trobaren uns llauradors justament enmig de la fita de Salem i Ràfol i se’l sortejaren i durant onze sortejos seguits li tocà a Ràfol i se l’endugué. M’encanta com de fàcil i democràtic podia arribar a ser un procés en època medieval, si fos de veres. L’altre personatge de graduació superior, però d’igual estatus, és el Diví Salvador al qual li fan festa el 6 d’agost tot i que el dia que hauria de ser és el 21 de setembre atès que eixe dia de 1817 obrà el miracle de curar-los d’un atac gravíssim de còlera, segons la tradició popular també, clar.

Compartir el artículo

stats