No fa massa temps atorgar testament s’havia associat a moments difícils de la vida, en cas de malaltia terminal o en persones d’edat ben avançada. A hores d’ara sembla que este fet ha canviat i es testa sense impediments de salut. Precisament estos documents, els protocols notarials, permeten estudiar molts aspectes de la vida quotidiana dels nostres avantpassats: dots de casaments, contractes agrícoles entre mitgers i propietaris, donacions, venda de propietats... i, és clar, testaments.
Fa més de 30 anys en el transcurs de les investigacions encaminades a l’obtenció de la tesi doctoral vam trobar de manera fortuïta el testament d’un ontinyentí il·lustre: el literat Lluís Galiana, reconegut autor de les lletres valencianes del segle XVIII. El llegat testamentari va ser publicat de manera completa en el programa de festes de Moros i Cristians de 1987 durant la presidència de Joaquín Sanz.
En temps antics, els notaris incloïen unes clàusules que des del punt de vista actual criden molt l’atenció en una societat secularitzada en la qual la religió ha perdut el paper preponderant que abans tenia. El testament no era sols un document de caràcter privat on es distribuïa els bens del difunts entre els hereus, també era un acte de manifestació religiosa. En ells, els ontinyentins detallaven la roba o hàbits que havien de vestir quan finaren; el nombre de sacerdots que concelebrarien la missa de cos present (sis preveres en els difunts pobres, quaranta i l’assistència de les dos confraries i els músics de capella en els difunts rics). També constava l’església on descansarien les restes mortals (el cementeri parroquial situat en els terrenys de Sant Rafael encara no existia) i les misses destinades a la salvació de l’ànima de la persona finada.
En el cas del P. Lluís Galiana, el decidit caràcter religiós dels nostres avantpassats es manifestava en la primera clàusula: «Mando y encomiendo mi Alma a Dios Nuestro Señor que la crio y redimió con el inestimable precio de su Sangre y suplico la lleve consigo a su eterna Gloria para donde fue criada y el cuerpo mando a tierra de que fue formado». La voluntat del frare era ser soterrat en el convent on estiguera residint en el moment de la mort «y desde luego con toda humildad y reverencia encargo y pido por caridad a los religiosos me encomienden a Dios Nuestro Señor».
El jove dominic encarregava que, en els dies posteriors a la seua mort, la comunitat cantara en la capella de San Luis Beltrán «el responso de Verocordis con el salmo de Profundis». Un càntic penitencial amb el qual implorava la divina misericòrdia per a la salvació de l’ànima. A més, disposava que havien de celebrar-se a perpetuïtat dos misses anuals, una el dissabte més pròxim al dia de la seua mort de Salve Radix -una antífona de devoció mariana- i altra «a nuestro Padre Santo Domingo y San Francisco en la capilla de los Oscas celebrados a día de nueve de junio en cada un año después de mi fin y muerte», és a dir, l’endemà del seu natalici. Estos sants oficis s’havien de pagar dels interessos que devengara un cens o crèdit invertit pels pares – el Dr. Antonio Galiana i Luciana Cervera- als quals instituïa com a hereus. En el cas que hagueren faltat, els futurs béns passaven als seus germans Osana Maria i Fra Tomàs.
Per què Lluís Galiana no tenia cap propietat o capital? Per què no trobem cap menció a un llegat testamentari on aparegueren llibres o documents manuscrits de les seues obres? La resposta és molt evident: el testament es va escripturar el 8 de juny de 1756, just quan havia complit 16 anys, poc abans de vestir els hàbits dominics en el convent ontinyentí de Sant Joan i Sant Vicent -actual plaça de Sant Domingo- «y estar próximo el día de mi profesión deseada». Una jove promesa que encara no havia començat la seua carrera literària i activitat cultural.
En l’actualitat, la ciutat d’Ontinyent guarda viva memòria d’aquell paisà que va morir de manera prematura als 30 anys a causa d’una tuberculosi. El P. Lluís Galiana és recordat en la denominació de la biblioteca municipal, també un carrer i el nom de l’obra més reconeguda, «Rondalla de Rondalles», formen part del nostre nomenclàtor urbà.
