Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

LA VALL POBLE A POBLE

Montixelvo

MONTITXELVo

No serè jo qui entre ara i ací en discussió amb els medievalistes que fan derivar el topònim Montitxelvo de «muntanya del cérvol», i li’l pinten a l’escut com si es tractara d’un trofeu de cacera. Deu fer moltíssims anys que ningú no haurà vist cap cérvol pasturant per les muntanyes del poble, però sembla que a la gent li fa goig i n’està satisfeta de poder tindre a l’escut un animal noble i poderós. Tanta pressa tenien en legalitzar-lo, que el 7 de setembre de 2009 s’aprova per Resolució de la Conselleria de la Presidència l’escut amb l’animal: «en camp d’atzur un cèrvol d’or, terrassat de sinople», que és la forma i manera que els heràldics tenen per a dir que un cèrvol pastura al prat en un dia sense núvols. Em fa la impressió que mai no ha hagut dubtes d’interpretació, tret d’un segellet que feia usar l’alcaldia-autoritat el 1877 i que es conserva amagat a l’Arxiu Històric Nacional.

El nom a banda, Montitxelvo és un poble tranquil però de difícil ordenació urbana interior, de patró musulmà, que ha anat construint-se de baix cap a dalt, del barranc a prop de l’aigua, cap a l’alteró fins -obstinadament com han fet tants i tants altres- tocar la carretera. Tanta obsessió per pujar a la carretera per acabar permetent aparcar els cotxes damunt d’unes precioses voreres que ocupen tot l’espai suposadament destinat a persones. De tota manera, és un poble d’impossible solució i ampliació urbana actual, perquè està fundat en un lloc molt complicat, en el lateral est d’una muntanya bastant costeruda que crea pendents amunt i avall per tot. Per això quan passes no pots intuir com és de gran o menut, ni veus res, perquè és com si tinguera vergonya de mostrar-se. El viatger que el travessa, sols percep un carrer que fa de carretera i no sap -si no entra- la gràcia que fa l’entramat de carrers traçats arbitràriament i que li haurien ofert una passejada molt agradable d’haver-ne sentit curiositat.

Ara, allò que més irrita, allò que no es justifica ni s’entén hui en dia, són els cavallons, els muntons d’asfalt de tamany apte per a tractors, que li han abocat a la carretera. No els haurien pogut rebaixar i fer més dòcils i assequibles? Sobretot perquè no els esperes i has de desconfiar del trajecte. Parlant de desconfiança, em ve al cap el Bato, roder llegendari, paradigma de l’home malfiat i delator, que esperava alerta males passades imaginàries dels altres quan, en realitat, era ell qui anava caminant sempre l’últim de la fila per guardar-se les esquenes. Fins que, farts d’ell, un company va simular que parava a pixar per quedar-se darrere i poder-lo matar. Hui encara queda testimoni del fet amb una creueta al paratge conegut com «l’Escaló del Bato».

El fet de patir d’ubicació difícil com deia, l’apropa més a la natura i a les fonts que en això Montitxelvo és líder: la Bassa del Sastre, El Molí, la Font de Macairent… La Ruta de l’Aigua és exemplar i visitable. Ofereix una aproximació molt didàctica a l’aigua de reg i la seua procedència amb un passeig circular relativament curt. I, al tall al tall que es passeja, el visitant podrà intuir, imaginar, l’olor del raïm de moscatell esperant ser escaldat per fer-se panses. Ací, junt Benicolet i Terrateig, han reviscolat la tradició del procés i ho han transformat en festa d’acollida. Un poble que a penes fa setanta anys encara tenia més de vint rius raus en plena producció, no podia perdre l’oportunitat de la seua reivindicació. Si no a nivell comercial -que per això es va extingir- sí que ha estat tot un encert activar-lo a nivell sociocultural i de retrobament hereditari.

No voldria acabar sense lloar Joan Climent, un amic, poeta i bona persona que tot i nàixer ací, se n’hagué d’anar de xicotet a Gandia per raons familiars a treballar finalment de funcionari municipal. Ell sempre es referia a Montitxelvo com «el meu» poble i mai n’ha perdut el contacte, raons que han motivat que el nou saló polivalent, l’espai d’assajos de la banda, porte merescudament el seu nom. Segurament no saben que Climent també era músic i tocava de jove el violí. I això els honora.

Compartir el artículo

stats