Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

LA VALL POBLE A POBLE

Guadassèquies

GUADASSÈQUIES

Guadassèquies m’ha captivat només xafar-lo. Això de viure en la dicotomia, en el doble joc, en l’adès i l’ara, me l’ha fet encantador. Ha sabut resistir les envestides més inesperades i no ha perdut el concepte de poble ni la satisfacció de viure-hi. És cert que la construcció del pantà inaugurat el 1996 s’emportà per sempre el cor de la seua història i de la seua gent, però no el feu recular. És cert que ha sofert una transformació radical de la seua forma de viure ancestral lligada a l’agricultura, però sabé adaptar-se. I finalment, és cert també que el present és dur i serà difícil, però respira un aire de superació que contagia.

És un dels Quatre Pobles del Riu junt a Benissuera, Sempere i Bellús. Del riu d’Albaida, s’entén, d’on prenien l’aigua els quatre per a regar les hortes. Potser que estiguera lligada la seua primera aparició als ibers i els romans, per allò del «segell romà de Guadassèquies»: un marcador d’àmfores amb una llebre i un xinglot de raïm en relleu, però, només llegint el seu nom, no hi ha cap dubte que és de fundació àrab i que, quan aquests foren expulsats, el senyor hagué d’anar a Xàtiva a portar cristians vells per repoblar-lo.

Diuen que el nom no fa la cosa, però sovint, l’enreda. Del Huadacécar del Llibre del Repartiment al Guadassèquies de hui ha passat per un grapat de noms més o menys similars segons qui el pronunciara. El 1373 l’impost del morabatí ja l’anomena Guadacéquies, però el Decret de Nova Planta el castellanitza i li diu Guadacequias i inclús Agua de Acequias (1790 com Beniduerme per Benidorm). El nostre poble a partir del 1800 ja no canviaria fins a hui, tot el·ludint la rasposa mà franquista que afectaria a molts altres (Fuente Encarroz o Luchente o tantíssims altres) que vist des de hui fa riure o fa vergonya. Sols els mateixos valencianoparlants el tergiversaren antigament en Vorassèquies i nosaltres hui encara usem el gentilici vorassequians/es.

Deia adés que el poble ha sabut superar-se i adaptar-se a les lleis de l’economia que dicta el mercat i la vida d’un poble menut. Ara estan plantant cara al futur aprofitant la indústria que s’agrupa al polígon. Faena vol dir supervivència i quan la tens al poble, significa quedar-se per a viure-hi. Però, una volta superada la por a l’emigració forçosa, ha sabut també refer la vida social i cultural. Han proliferat com esclata-sangs raons per buscar major felicitat i tenen una banda de música que guanya concursos, o una escola de primària exemplar, o un poliesportiu de luxe, o una farmàcia del segle XXI i més coses. I a penes vint-i-cinc anys després de la inauguració del pantà, sembla que li han oblidat la maldat que els ha fet.

Voldria que em deixaren dir, a pesar d’alguna opinió en contra que em puga guanyar, que l’embassament de Bellús els ha furtat una gran part de la seua història. Sense ser-ne mereixedors, mig poble, la part més antiga i emblemàtica, s’ha destruït per sempre. El veïnat s’ha hagut d’acostumar a una pèrdua irreparable que els menors de 25 anys sols voran en fotos. Moltes cases i carrers, plens de vida i activitat encara, foren esborrats literalment del mapa. Ara en tenen un «altre» de poble que ja no és aquell.

Afortunadament han pogut salvar «in extremis» l’església vella que ha quedat solitària, com desafiant al pantà. I l’han feta museu, una volta desacralitzada. Però l’altre edifici que no ha pogut sobreviure ha sigut el Palau del Marqués de Mirasol que fou venut als Trénor Palavicino, d’ascendència irlandesa -Marquesos del Túria i comtes de Sant Jeroni de Cotalba, entre mil títols més- que foren els últims propietaris nobles que el posseïren. Se’n van desfer d’ell després de la guerra civil per evitar-se problemes, no per fer caixa, i el comprà Eleuteri Ramírez que, en morir sense fills, l’heretà un nebot seu que sí seria el veritable últim propietari. La meua pregunta és: se salvà l’esglèsia i no el palau ni l’ajuntament que estaven al costat i més amunt?

La Mare de Déu de l’Esperança degué tindre alguna cosa a veure, perquè ja se sap quina és l’última cosa a perdre en la vida…

Compartir el artículo

stats