Quasi dos anys després de l’inici de la pandèmia, sols sabem que no sabem un borrall. Quan semblava que els científics, les autoritats i la població de tropa li havíem agafat l’aire al virus, quan es veien en l’horitzó els contorns difuminats de les costes d’Ítaca, els hospitals tornen a estar plens. I el nivell de contagis no té precedent. El virus ha mutat i ha posat la nostra estupefacta societat novament en alt.
Resulta molt curiosa la manera en què els científics i els divulgadors parlen del virus com una mena d’ens intel·ligent, però haurem de convindre en què el disseny d’Òmicron és diabòlic: més capacitat de transmissió i menys letalitat. Ens ha vençut la batalla psicològica: en les converses amb uns i altres, la gent que veu infectar-se familiars, amics, coneguts i saludats, fer-se el cercle més estret i amenaçador, domina la idea que la infecció és inevitable. Tard o d’hora, tots caurem. Amb vacuna o sense. I haurem de conviure-hi.
Fatiga pandèmica i il·lusió endèmica. Fins i tot els diferents governs, que veuen aproximar-se un cicle electoral molt nodrit, amplifiquen aquesta idea. Potser hauríem de comptabilitzar els morts d’una altra manera, hem de gripalitzar la Covid-19, sostenen sense rubor.
Passa que la Covid-19 no és la grip comuna. Passa que els hospitals tornen a estar plens, perquè la més gran taxa d’infecció comporta un número gran de casos greus. Passa que les baixes en sectors essencials, començant per la mateixa sanitat, amenacen amb col·lapsar de veritat el sistema. Passa que l’atenció primària està desbordada per la burocràcia i la manca de recursos. I passa que en la mortalitat d’aquesta pandèmia hauríem d’incloure les diagnosis tardanes, les atencions a deshora. Hi ha menys morts que al mes de gener del 2021. Però potser és un mirall.
Llavors, per no caure en el desànim, t’has de creure les projeccions matemàtiques (estem arribant al pic, estem arribant al, estem arribant, estem...) i la previsió que les futures mutacions estaran afeblides. Però no hi ha cap certesa al respecte. O el virus és, certament, molt intel·ligent, o nosaltres som molt més estúpids i limitats del que ens créiem. És la incertesa d’aquest nou món. El nostre viure a la intempèrie que, en tot cas, en moltes parts del planeta continuarà semblant un paradís. Compte amb això.
