Proper dilluns cau en 25 d’abril. El nacionalisme, l’esquerra i bona part del món cultural de Xàtiva commemoren la diada. Això significa que els actes de record també compten amb suport municipal quan governa l’esquerra (no, en canvi, amb governs locals de la dreta en alguna de les seues variants). El 25 d’abril de 1707, Felip V guanyà la batalla d’Almansa. Dies més tard, les tropes borbòniques assetjaren Xàtiva. Finalment, el 24 del maig següent hi van penetrar a mata-degolla. El Borbó ordenà d’incendiar-la. Tots els lectors duen conèixer de memòria la història. Enguany, ha calgut avançar els actes commemoratius a dissabte 23. I, mentre escric aquestes línies, ja sé que se m’ha concedit l’honor de llegir el manifest davant el monument als maulets de la plaça Porta de Sant Francesc, que va inaugurar Josep Lluís Albinyana, primer president del Consell Preautonòmic, el 18 de juny de 1978, dia en què es commemorava el 271 aniversari de l’incendi de la ciutat. I com unes coses menen a altres, evoque les personalitats, polítiques i culturals, que han vingut a Xàtiva, des de la Transició, per a participar en diferents efemèrides.
La llista, extensa, no és exhaustiva: Vicent Andrés Estellés, Ernest Lluch, Vicent Ventura, Lluís Aguiló, Francesc de Paula Burguera, Vicent Soler, Manuel Broseta, Miquel Batllori, Sanchis Guarner, Alfons Cucó, Joan Fuster, Alfons Roig, José María Maravall, Renau, Andreu Alfaro, Pedro Ruiz, Maria del Mar Bonet, Joan Francesc Mira... També caldria esmentar els xativins de la diàspora que retornaven i retornen a casa: Artur Heras, Emili Balaguer, Raimon... Xàtiva era un imant per a tothom, però un dels personatges que més a gust se sentia a casa nostra era, sens cap dubte, el poeta Vicent Andrés Estellés.
Jo recorde almenys sis estades seues a la nostra ciutat: en un recital poètic al Comerç (1976); al Festival de la Cançó (1978); a l’Aplec d’instituts de 1979 i a casa de Joan Juan i Dolors durant uns dies de sojorn; en un concert d’Ovidi Montllor a Sant Feliu (on el cantant d’Alcoi interpretà per primer cop «M’aclame a tu») i a la presentació del llibre de poemes Xàtiva, encarregat al poeta per l’Associació d’Amics de la Costera (1980); en la celebració del 25 d’Abril i la presentació de la carpeta de gravats «El collar de la coloma» (1981). Altre homenot que ens visità sovint fou Joan Fuster (el centenari del naixement del qual estem celebrant enguany), persona non grata per al sector més reaccionari de la societat valenciana. Vingué al Festival de la Cançó de 1978 i a les presentacions del llibre Xàtiva (1980) i el número 2 de Papers de la Costera (1982).
El millor assagista valencià del segle XX havia publicat tres obres de gran repercussió, «Qüestió de noms» (Edicions d’Aportació Catalana, 1962), «Nosaltres, els valencians» (Edicions 62, 1962) i «El País Valenciano» (Destino, 1962). Aquesta tercera obra, en realitat una guia de viatge per les nostres terres, tenia escàs contingut polític, però alçà les ires de Las Provincias, potser perquè Destino no l’havia encarregat a José Ombuena, director del diari. Es desfermà una campanya virulenta contra l’escriptor de Sueca que tingué conseqüències: en 1963 fou cremat un ninot amb el seu rostre durant la cavalcada del ninot de València; en setembre de 1981, dues bombes van esclatar a la façana de sa casa, a Sueca, de què sortí il·lès.
«Nosaltres, el valencians» marcà un abans i un després per a la cultura i la consciència nacional de molts valencians. Fuster proposava un programa modernitzador. Perquè el nostre continua sent, en molts aspectes, un país subaltern. No hem aconseguit de recuperar tot allò que vam perdre en 1707. No podem usar la llengua pròpia amb total normalitat. Ens llevaren el dret foral i no ens l’han restituït (els catalans, posem per cas, sí gaudeixen del dret civil propi). El País Valencià té autonomia mal finançada i de segona. I moltes de les persones enumerades més amunt —fixeu-vos en la raquítica presència femenina— ficaren el dit a la nafra. Cal un país modern, amb més igualtat, més emancipat, amb més riquesa. Però aconseguir-ho està pelut. La setmana passada es publicava el resultat d’una enquesta. El 19% dels valencians vol menys autonomia i el 24%, cap. Alguns tenen prou amb una narració folkloritzada dels fets històrics que evoquem. (Al cap i a la fi, el Felip V guardat al Museu de Belles Arts es va penjar boca per avall en època franquista.)
