Xàtiva celebra enguany tres grans dates que commemoren fets històrics que van ultrapassar el campanar de la Seu, i que ens poden ajudar a comprendre la història d’Espanya des d’una perspectiva local. Aquests són: el miler d’anys del Collar de la Coloma, poemari escrit el 1022 a Xàtiva per Ibn Hazm, aristòcrata exiliat de la Còrdova andalusí; els cinc-cents anys de la derrota a la revolta de les germanies, a 1522, on van tindre un Encobert que va aspirar a ser el legítim emperador de l’Imperi Espanyol, i per últim, el bicentenari del somni de ser la quarta capital del Regne de València durant el Trienni Liberal, dins d’un nou model d’organització provincial de l’estat, que va nàixer l’abril de 1822 i va morir tan sols un any després, l’octubre de 1823, moment en què Ferran VII derogà la constitució i retornà a l’absolutisme.
De les tres efemèrides, al llarg del passat i present any, s’han anat organitzant diferents actes que ens recorden el pes històric de la capital de la Costera en el conjunt de l’estat, on quasi sempre ha eixit malparada. La veritat és que la desfeta d’Almansa i l’extermini de Xàtiva va ser la gran desgràcia que determinà la nostra història, però no fou ni molt menys la única, com és clar exemple, les dates que enguany institucions públiques i privades intenten rememorar.
Xàtiva va ser una important ciutat de l’Al Àndalus al segle XI. D’aquella esplendor perduda ens queden entre d’altres: l’arnadí, l’almoixàvena, la pica del museu, o els versos del Collar de la Coloma. Un tractat d’amor escrit el 1022 per part d’un polític poeta, que des de Medina Xateba, va intentar formar part d’un exèrcit que tornara el poder centralitzador dels omeies a Còrdova, i que acabara amb els regnes de taifes. Fracassà estrepitosament però deixa escrit un llibre de poesia que va ser universal, demostrant que l’amor és un sentiment comú a totes les cultures, siga musulmana o cristiana.
Des de temps immemorials, Xàtiva va defensar els seus privilegis forals davant les arbitrarietats reials, tant dels Habsburg com dels Borbons. El caldo de cultiu va trobar-se en una suma de crisi econòmica, sanitària i d’abusos nobiliaris, més l’amenaça dels turcs que atacaven les costes valencianes per sublevar a les minories mudèjars amb la intenció de fer reviure l’Àndalus de nou. I el legítim rei, Carles V, es trobava absent, més preocupat en ser emperador, que no en jurar els furs dels diversos regnes que controlava. El poble treballador, de vells cristians, esclatà en armes, s’agermanaren, i el virrei Diego Hurtado de Mendoza, va fugir a Xàtiva, a fer-li companyia al Duc de Calàbria al Castell de la ciutat. Nomenà al seu germà, Rodrigo, com a negociador de la pau. Però Vicent Peris, líder dels agermanats, ho va impedir i començà el bany de sang.
Enguany es compleixen cinc-cents anys des que un personatge misteriós-L’Encobert- es proclamara enmig de la plaça del Mercat de Xàtiva, com el veritable descendent dels Reis Catòlics, el qual hauria de governar el Regne de València. Xàtiva resistí fins a la fi, i es va atrevir a empresonar al negociador d’una pau que mai va arribar. Rodrigo va fugir de Xàtiva, i busca revenja. La Vall d’Albaida i la Costera sencera es van tenyir de sang, des d’Ontinyent fins a l’Olleria.
Els agermanats foren penjats, decapitats, esquarterats, cremats i assassinats sense cap judici. En el temps del triomf de l’humanisme i del Renaixement, la barbàrie continuava ben present. Recentment, l’Olleria rememorà amb recreació històrica, l’extermini de centenars de persones dins de l’abadia i església gòtica de la Magdalena en poder de les tropes del virrei, Diego Hurtado de Mendoça, tot un criminal de guerra, que es va penedir no de la matança sinó d’haver cremat un espai sagrat.
I continua Xàtiva perdent batalles i éssers humans, amb l’expulsió dels moricos del 1609, ordenada per Felip III, on Xàtiva es quedava sense la millor mà d’obra agrària de la seua història. I continuarem amb derrotes, la pitjor de totes, la desfeta de 1707, l’extermini d’una ciutat, ara per defensar els furs davant un altre rei, ara centralitzador, i del qual la ciutat ha participat enguany en els actes de memòria de la batalla de Almansa, cedint a la dita ciutat el capgirat quadre de Felip V, altre rei de gran record per a la ciutat, com l’estimadíssim Ferran VII, que va condemnar a Xàtiva a ser absolutista i a deixar de ser capital de província, provocant l’exili de molts fills il·lustres, com els germans Villanueva. Aquesta ha estat l’altra gran data a recordar, i del que en el present any complim dos segles d’ençà que Xàtiva va somniar en ser la quarta província de València. El 20 de febrer de 1821 es va constituir la Comissió Científica que recuperava el projecte de nova divisió territorial d’Espanya proposat per Agustín de Lazarramendi. Aquesta nova província situada a l’antic Regne de València, abraçaria com a territoris fronterers per l’interior, a Biar, la Font de la Figuera i Millars, i en direcció a la costa, Xeraco, Gandia o Xàbia, entre d’altres. L’octubre de 1821, per mediació de Villanueva, arribava a la ciutat la gran notícia que Xàtiva anava a esdevindre en capital de província. De seguida començaren tots els preparatius per poder instal·lar els òrgans de govern propis d’una diputació provincial. L’abril de 1822 començà a funcionar la capitalitat de Xàtiva fins a l’octubre de 1823, moment en què Ferran VII va aconseguir el suport de les tropes de la Santa Aliança, que va restaurar el seu poder absolut, derogant el somni de la província, de la recuperació del nom de Xàtiva, i el de la transformació de la basílica de Santa Maria en seu catedralícia.
En fi, commemorem efemèrides pensant que la derrota és una constant d’una ciutat que quasi mai ha guanyat cap batalla o revolució en la qual ha participat. I no parlem de les guerres carlines, les proclamacions de les dues repúbliques o la Guerra Civil. I es preguntem si Xàtiva seria més ciutat si haguera guanyat més batalles, o si algun dia podrem celebrar alguna victòria, no militar per suposat.
