Acabades la darrera setmana les Jornades d’Art i Història dedicades a celebrar el mil·lenari del Collar de la Coloma, del centenari del naixement de Joan Fuster i del bicentenari de la mort de Ramón Simarro, podem traure algunes conclusions sobre la importància de Xàtiva en la història del País, on cada dia aprenem coses noves, que ens podem servir per a potenciar Xàtiva com a destinació cultural, i lloc on celebrar congressos d’història de tota mena, o crear centres d’estudi com el de Raimon, per exemple. El potencial de la ciutat és enorme en aquest aspecte, i el seu protagonisme en la història no decau curiosament amb el pas del temps.
La Xàtiva musulmana pot engrandir el potencial turístic de la ciutat. A més dels Borja, el Castell, el nucli antic, o rutes de la memòria, es podrien fer viatges en el temps, imaginant a Ibn Hazm escrivint els poemes davant la pica islàmica, on Antoni Martínez ens presentà una interpretació personal i apassionada del Collar de la Coloma, on descobrirem que l’amor és un llenguatge universal que inspira per igual a totes les cultures, alhora que Josep A.Gibert, recreava l’esplendor literari i intel·lectual en la taifa de Dénia-Balears.
Carles Sala ens parlà d’algunes consideracions al voltant de la pica islàmica, on m’aclareix davant la notícia que vaig publicar sobre la seua intervenció el darrer dijous, que la pica només necessita una consolidació d’esquerdes i fissures i una neteja superficial. Que no cal reposar res d’allò que s’ha perdut. I que la seua comparativa amb Felip V no pretenia llevar-li cap valor en favor de la pica, just al contrari, pretenia exemplificar el seu valor exponencial, i que la cita a almoràvits i almohades fa exclusiva referència a la seua política iconoclasta. Aclarida aquesta qüestió, tots dos pensem que ara és un moment excel·lent per a què una gran institució, pública o privada, porte a terme la seua restauració, seguint l’exemple del que s’ha fet amb el Pati dels Lleons de l’Alhambra de Granada.
El professor Vicent Moreno va evocar literàriament les referències a Xàtiva en l’obra de Fuster, al qual va considerar com un lluitador contra els piròmans que volien acabar amb la consciència del poble valencià, i va posar les terres valencianes en la modernitat. Va destacar obres menors, com «Veure el País Valencià», i va comentar les descripcions que conté de la ciutat a manera de guia històrica moderna, fugint dels tòpics literaris. Començava a plasmar-se una imatge més real de la geografia i història de les terres valencianes. A més de relatar la gran connexió sorgida entre Fuster i Raimon, des que el sentira cantar Al vent. Va veure en el cantautor xativí un esperó per a despertar la consciència nacional de la joventut a través de la música. La creació de la Casa de Raimon és una magnífica oportunitat per a crear un arxiu biogràfic i musical, i un centre d’estudis filològics, i emmarcar debats entre partidaris i detractors de Fuster, com ja va passar al congrés, amb el debat entre Agustí Ventura i Lluís Fornés.
Crucial per al cronista de Xàtiva va ser l’any de 1962, moment de la publicació de «Nosaltres els Valencians» i «País Valencià». Aquelles obres i altres assajos històrics li van convertir en fusterià, encara que el seu llegat estiga sempre obert a revisió crítica. Ell pensa que va establir les bases del que hauria de ser el País Valencià. I va recomanar efusivament la lectura de la seua obra per a entendre els problemes encara latents en la societat valenciana.
La revisió crítica va anar a càrrec de Lluís Fornés, que enfront «Nosaltres els valencians», ell proposa «Mosatros els valencians i valencianes». Considera que per a superar el conflicte lingüístic seria convenient estudiar l’occità en totes les seues modalitats, que ell considera l’arrel mare de les diverses modalitats lingüístiques, englobades amb el nom de català. Una proposta descartada pel món universitari. Ell com a fill de jornaler i sifoner es defineix com un valencianista, que va patir la immersió lingüística de la dictadura, amb la imposició del castellà, però que denuncia que la Batalla de València es va perdre al carrer, però es va guanyar a les aules, amb el triomf de les tesis fusterianes.
S’agraeixen les indicacions de Josep Lluís Cebrián, pel que fa a la utilització de càmeres fotogràfiques, especialment indicades per a historiadors de l’art. L’explicació de Víctor García sobre com interpretar el «Retaule de la Passió de Crist» de l’Olleria. I la recuperació biogràfica de la figura de Ramón Simarro Oltra, gran pintor del segle XIX, del que sabien molt poc, però que Antoni Martínez ha pogut biografiar amb gran profunditat gràcies a la visita del Fons de la Fundació que el seu fill, el metge Simarro, va deixar a Madrid. Una vida plena de desgràcia, tot el contrari que la de Francecsc Sanç de la Losa i Borja (1533-1599), on Josep Vicent Ferre ens va retratar a través de la seua figura, la vida d’un alt clergat valencià més preocupats dels béns materials que espirituals.
Pel que fa al coneixement del patrimoni valencià, en aquesta edició, Vicent Terol i els campaners d’Ontinyent guiaren la visita al campanar i cripta de Santa Maria i els carrers d’Ontinyent. Alex Vercher, guià la de la basílica Menor de Sant Jaume i la Capella de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, i Pablo Carbonell, la del convent de Santa Clara de Xàtiva. En el proper Congrés, de 2023, es publicaran les ponències dels autors. Gràcies a tots per treballar per amor a l’art i la història.
