50%DTO ANUAL BLACK FRIDAY Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

DES DE LA BALARMA

Unes fruites oblidades

El níspero de Callosa d’en Sarrià es muy beneficioso para la salud y el cuidado del cuerpo. ED

En l’actualitat, en els aparadors dels supermercats són habituals fruites provinents de països tropicals (mangos, papaies, xirimoies...). En un món globalitzat podem assaborir cireres provinents de Xile en dades inusitades (a finals de desembre, principis de l’estiu austral). En la meua infantesa, les úniques fruites exòtiques que menjàvem eren el plàtan de Canàries, la pinya en conserva i, en les festes d’agost el coco. A finals dels 70, recorde la primera vegada que en el restaurant El Nido de la plaça de la Concepció, prenent un vermut amb els amics, ens van mostrar una fruita amb una pell de color marró i vellutada. Era el kiwi, i un dels presents va exclamar: «pareixen collons de mico!».

Per contra, els més jóvens desconeixen algunes de les fruites que abans eren de consum estacional, moltes d’elles pròpies de la tardor. En una ocasió vaig ser testimoni d’una conversa en classe d’Història d’Art a València quan el professor ens va mostrar l’obra del famós pintor Francisco de Goya y Lucientes («La acerolera») i els companys de la capital van indicar que els fruits, las acerolas, (sorolles, nom botànic Crataegus azarolus) eren «manzanitas». Davant de l’equívoc, els estudiants dels pobles els vam traure de l’error i afegírem que el fruit era diferent, de sabor ben àcid.

En els camps ontinyentins a penes trobem pomes de Sant Joan —menudes i primerenques— ni perellons. Pocs codonyers (membrillos), aspres de sabor, però que perfumaven els armaris de casa i que, confitats, resultaven unes bones postres. En canvi, el conreu dels caquis (Diospyros kaki) —els «suspiros» com anomenaven els majors— sembla que s’haja reviscolat amb la variant Persimon. Altra de les fruites que consumien els xavals eren els mal anomenats gínjols —són en realitat lledons o llidons (celtis australis)— amb fruits redons i xicotets que es collien en els arbres de les ribes de les hortes. La xicalla, aprofitant la foscor de la sala, els feia servir com a furtiu projectil en les sessions vespertines de cine al Patronato. En l’actualitat, el lledoner prolifera com a arbre ornamental en parcs i jardins; podeu trobar-ne una bona filera al costat de la carretera que puja a l’IES l’Estació.

Sens dubte, el fruit més desconegut és el del nyespler (Mespilus germànica), no confondre amb el més comú nispro d’origen xinés i conreat àmpliament als camps de Callosa d’en Sarrià (Eriobotrya japónica). Curiosament, el vocable nyespla sí que ha perviscut en expressions populars amb el significat de «colp violent». També el diccionari normatiu valencià el contempla com a vulgarisme equivalent a una ventositat sorollosa. Certament, es tracta de fruites de sabor aspre que costen de madurar i que sols són comestibles quan es cullen —quasi passades— avançat novembre.

El nyespler costa molt de vore, sobreviu prop dels vells masos i en algú jardí municipal, com a Fontanars. Recorde un exemplar que es trobava baix de la torre de la casa del metge Galiana, veí de la caseta dels pares. Allí passàvem l’estiu i en les visites als germans García Galiana els vam tastar pensant que eren sorolles, el sabor aspre de la fruita va provocar que no se’l menjàrem.

Sens dubte, la més popular de les fruites d’agost-setembre són les figues (Ficus carica). En altres temps era un dels arbres predominats en el nostres terres. Existien moltes varietats, però les més tradicionals de la zona eren les secanes o bacoreres, napolitanes, blanques, de la goteta de la mel... A Ontinyent comptàvem amb una gran producció. De fet, en l’informe agrari elaborat en 1747 per experts llauradors indicaven que «suele ser de alguna consideración». A finals del segle XVIII, el botànic Josep Antoni Cavanilles era més explícit, quantificava la collita en 25.000 arroves de figues seques (@=12’8 Kg).

Una fruita ben apreciada pels nostres avantpassats: fàcil de conservar en sec, molt nutritiva i que assaciava els estómacs en temps difícils. Rica en minerals, vitamines i fibra; l’alt contingut en sucre fa que el seu consum estiga desaconsellat per a les persones diabètiques. Parlant d’esta contraindicació, l’auelo Alfredo em contava que el cardenal Benlloch, malgrat la seua condició de diabètic, era molt aficionat a menjar-ne quan estava al balneari de les Aigües en els anys 20 del segle passat.

Totes les fruites que hem comentat resulten difícils de trobar en comerços amb excepció de les figues: són pròpies de l’autoconsum i estan fora de les cadenes de distribució. Uns menjars desconeguts per a molts ontinyentins, especialment entre els més jóvens.

Compartir el artículo

stats