La saviesa popular diu que les manies no tenen cura. Es poden tenir dèries i no ser-ne conscient. Sembla que l’abat de la col·legiata de Xàtiva pateix una mania recurrent: l’administració pública té abandonada l’Església. Realment, l’Estat, les comunitats autònomes i altres ens locals destinen molts diners a l’Església Catòlica per distints conceptes: subvencions directes per a clergat, culte i assistència religiosa en hospitals, exèrcit, institucions penitenciàries i altres institucions; un percentatge de l’IRPF (suma de les caselles del 0’7% del recaptat, que es destina a l’Església i altres fins socials, és a dir, a les ONG, incloses les eclesials); concerts amb centres educatius o sanitaris catòlics; sous dels professors de religió... Per altra banda, l’Església, que és una de les principals propietàries de béns immobles de l’Estat (edificis, pisos, baixos, sòl urbà, terrenys agrícoles), no paga l’IBI, ni l’Impost de Societats, ni altres tributs (bé que alguns dels béns no estiguen destinats al culte i l’Església n’obtinga rendes: lloguers, beneficis per diverses activitats econòmiques). S’ha permès que l’Església s’immatricule béns d’una manera que frega la mala fe.

Manies

També obté beneficis del seu patrimoni històric i artístic (moble i immoble): catedrals i altres temples, monestirs, tresors artístics... Recordem que alguns d’aquests béns són rehabilitats per les administracions públiques. La col·legiata de Xàtiva i el seus tresors, per exemple, foren restaurats a càrrec de la Generalitat amb motiu de l’exposició del programa «La Llum de les Imatges». Altres temples xativins i els seus béns mobles (retaules sobretot) han estat rehabilitats també amb diners públics. L’església xativina posseeix nombrosos immobles pels quals no paga IBI. L’espanyola, immensament rica, sembla un paradís fiscal. Els contribuents que marquen la casella del 0’7% a l’Església no paguen més que els altres ciutadans. (Ja m’agradaria a mi que un percentatge del que tribute es destinés, per exemple, a ajudes a la dependència.) Però les manies no tenen cura. Tan aviat com es produeix qualsevol desperfecte en dependències eclesials —al sostre de la sagristia de la Seu, posem per cas—, l’abat es queixa que els poders públics no acudisquen a reparar ràpidament un immoble que és privatiu de l’Església, i d’accés restringit.

La jerarquia eclesiàstica mai no té prou. N’hi ha exemples. Sant Feliu roman tancat. ¿Per què? Sembla que es tracta d’una qüestió econòmica. Cal alguna persona que òbriga, cobre els tiquets i vigile el recinte, però el titular del temple diu que no té diners per a pagar sous. Podria parlar amb l’alcalde; li he sentit dir que posar un treballador municipal no seria cap problema. Els bisbes repeteixen la cobla que l’activitat eclesial estalvia milers de milions a les administracions públiques. ¡Ha! En aquest cas, el veïnat xativí, catòlic i no catòlic, estalviaria diners a l’Església. Però sembla que l’abat parla poc amb la nostra primera autoritat civil. En fi, sense abandonar Sant Feliu, em vénen al cap alguns esdeveniments estranys que s’hi van produir abans, durant i després del passat pont de Tots Sants. Vaig acudir al temple el dia 30 d’octubre, per a escoltar el concert Presto para navegar, a càrrec de l’organista Arturo Barba i el baríton Sebastià Peris. ¡Concert i dolços en el marc de la Fira Borja! Em vaig trobar amb unes quantes sorpreses.

La pica d’aigua beneïda, un capitell romànic reaprofitat, amb escenes de la Nativitat i l’Adoració dels pastors, no estava en el seu lloc de sempre a l’esquerra de l’entrada; l’han traslladat als peus del presbiteri. ¿Per què? ¿Com ho han fet? ¿N’està assabentada la Direcció General de Cultura i Patrimoni? ¿Ha autoritzat el trasllat? Segona sorpresa: tres tubs de l’orgue presentaven bonys per cops. Versió oficial: es produïren durant l’afinació de l’instrument. Sospita o núvol: potser es produïren perquè algú volgué canviar d’emplaçament l’orgue, sense aconseguir-ho. Està ben clar que hi ha hagut remenament del bo a Sant Feliu, edifici declarat BIC. Deu estar efectivament oblidat per l’administració; el titular hi fa el que li dóna la gana. Més sorpreses: dues apagades elèctriques durant el concert. I últim fet enigmàtic: la furgoneta de repartiment d’una empresa multinacional quedà encallada als esglaons de pedra que enllacen l’església amb la carretera del castell, a prop del grup d’habitatges Santes. ¡Fiar-se del navegador, altra mania que no té cura!