Ovelles i cabrits

A hores d’ara ja hauria de saber tothom que la clàssica partió de l’espai polític en esquerra i dreta és convencional ma non troppo. Solem remuntar-nos a la Revolució Francesa per tal d’explicar l’origen de la divisió. En l’Assemblea Nacional, els delegats de distintes tendències ideològiques ocuparen llocs diferents. Els partidaris del rei, pertanyents majoritàriament a l’aristocràcia i el clergat, van seure a la dreta del president. En canvi, els revolucionaris, opositors al monarca, majoritàriament diputats de l’estat pla, van seure a l’esquerra. Des d’aleshores, els conservadors i els progressistes formen respectivament, i de manera convencional, la dreta i l’esquerra. Ara bé, la col·locació dels dos grups de delegats no fou ni de bon tros casual. Tenia unes reminiscències religioses evidents. S’explica a l’Evangeli de Mateu (25, 31-33): «Quan el Fill de l’home vinga en la seua glòria acompanyat de tots els seus àngels, llavors seurà al seu tron de glòria. Seran congregades davant seu totes les nacions i Ell separarà els uns dels altres, com el pastor separa les ovelles dels cabrits. Posarà les ovelles a la seua dreta, i els cabrits a la seua esquerra.»

Des d’antic, el seti dret és per als bons. Els rèprobes es col·loquen a l’esquerra. La catalogació ha tingut múltiples efectes. Les connotacions dels mots «cabrit» i «cabró» són molt negatives. Fins a èpoques no massa llunyanes, alguns mestres solien obligar les criatures esquerranes a escriure amb la mà destra. Quan es parla d’un personatge sinistre, s’al·ludeix a un ésser funest. Un auguri sinistre presagia alguna desgràcia. En realitat, «sinistre» és un mot patrimonial que prové del llatí sinister (esquerre). Ja en època romana, el significat havia evolucionat a «atziac»; l’aparició d’aus al cel per l’esquerra de l’observador era un senyal de mal averany. Tots aquests precedents estan darrere les execracions contra l’esquerra política que encara mantenen plena vigència. Fa unes setmanes, durant una tertúlia a la televisió comarcal, un portaveu del PP va rebatre així les meues reflexions sobre l’actualitat social, política i econòmica: «És que vostè és d’esquerres.» ¡Ha! Sonava a «vostè és un cabrit». Sort que no vam entrar al terreny de les identitats nacionals.

«Té una retirada a Puigdemont», em podria haver amollat. Perquè, a més de bons i dolents, hi ha els nacionalistes —perifèrics—, que personifiquen la malignitat extrema. Un esquerrà té perdó de Déu si passa pel purgatori, però un independentista va directament a l’infern. En fi, s’assagen maneres d’evitar divisions de l’arc polític relacionades amb el judici final. Podemos proposà una distribució distinta: els de dalt i els de baix. Aquesta solució, gens original, no eliminava les connotacions religioses. Un díptic de Jan Van Eyck que conserva el MET de Nova York mostra l’escena de l’últim jorn amb els bons dalt i els dolents baix. Torne, doncs, a la divisió clàssica. Sovint, l’esquerra es modera per a fer-se perdonar, ço és, intenta passar-se a l’altra banda. Tenim l’exemple del valencianisme polític, que troba dificultats per a dur endavant les seues propostes, no sols a causa de la seua posició minoritària al si del govern de coalició de la Generalitat, sinó també per altres factors externs —els judicials entre ells— i, sovint, per falta de convenciment o temença. Alguna cosa no va bé. Compromís ha aconseguit quota de poder, ¿però a quin preu?

El poder deixa de ser eina de transformació social si penses que dur a terme els canvis promesos pot despullar-te del poder. És en aquesta cruïlla on es troba Compromís. Antoni Rubió diu, en Valencianisme líquid, que el nacionalisme autòcton s’ha hagut d’adaptar a les circumstàncies del país, ha mutat ideològicament i ha fet moltes renúncies per una qüestió de supervivència. Rubió llança un munt de preguntes a Compromís: ¿Fins on arriba el camuflatge de la pròpia identitat? ¿Assistim a la venda definitiva dels principis i els valors ideològics que regien el valencianisme d’arrel fusteriana, o sols a un lloguer temporal? ¿Quin camí s’ha de recórrer en anys pròxims? ¿Què s’ha fet de la relació amb Catalunya i les Illes Balears? ¿Provocaran nous desistiments les possibles aliances a nivell estatal del principal subjecte del valencianisme polític? La militància xativina de Compromís no s’ha de calfar el cap amb qüestionaris tan llargs; sols ha de respondre una pregunta: «¿Com ens ho fem per a seure novament entre ovelles i cabrits al saló de plens?».

Suscríbete para seguir leyendo