DES DE LA BALARMA

Conductes violentes a l’estadi del Clariano

Un hombre increpando a una linier en una imagen de archivo.

Un hombre increpando a una linier en una imagen de archivo. / Levante-EMV

Alfred Bernabeu

Confesse que no soc un aficionat al futbol i molts dels nostres familiars tampoc ho són (malgrat compartir cognom i procedència amb el pròcer madridista Don Santiago Bernabeu). Recorde als lectors que son pare, José Bernabeu Ibáñez, va ser batejat en l’església de Santa Maria el 16 d’abril de 1855.

Vull referir-me en esta ocasió a les violentes conductes que han ocorregut en les últimes jornades en els distints camps amb la proliferació d’insults i invasió del terreny de joc. Certament, unes accions lamentables, tot i que desgraciadament han sigut habituals en el futbol des que va nàixer.

Recorde que quan era un quasi adolescent, allà per l’any 1971 —i el Onteniente CF jugava en segona Divisió Nacional—vaig escoltar en les grades una àmplia varietat d’insults dirigits al col·legiat. Va haver un que em va cridar especialment l’atenció. Un respectable senyor, vestit amb tratge i corbata, va cridar ben fort: “¡Árbitro, pusilánime! Desconeixia el significat de l’expressió; m’imaginava que era el més elevat de les paraules malsonants. La posterior consulta en el diccionari em va procurar una decepció. Ara, seria inimaginable escoltar eixa riquesa lèxica entre els aficionats.

Reprenent el fil de la història, els informaré d’un succés ocorregut en l’estadi del Clariano el 10 de gener de 1965 en un partit contra el Mestalla CF. L’equip visitant va marcar dos gols fora de joc —el linier va alçar la banderola assenyalant-los—, però l’àrbitre els va validar. La tensa calma entre els espectadors, que era molt inestable després de la concessió del primer gol, va derivar en violència. Es produïren uns incidents que desembocaren en una invasió del camp i la posterior suspensió de l’encontre. El col·legiat va ser envoltat per aficionats molt molestos per la seua actuació, però no el van agredir. La guàrdia civil va custodiar i protegir la retirada als vestidors. Un dels agents —fins i tot, temeràriament— va traure l’arma reglamentària i va apuntar cap amunt prement el gallet. El resultat va ser la sanció més rigorosa del futbol espanyol en la història: la federació va clausurar l’estadi del Clariano 5 mesos. En aquell forçós exili, els d’Alcoi ens van acollir en el «Collao» durant 11 partits.

El càstig va ser exemplar: resultava fàcil prendre dures mesures contra un club modest; per accions similars els equips poderosos del futbol nacional han rebut sancions molt inferiors. Els mitjans de comunicació nacionals foren inclements; un famós locutor esportiu es va referir als aficionats ontinyentins com «lobos de montaña». Em sembla —i puc estar equivocat— que hi ha dos vares distintes per a mesurar. Els últims successos a Mestalla apunten en esta direcció.

Certament, totes les conductes violentes són totalment reprovables. El futbol les ha patides. En esta ocasió els referiré els primers successos violents ocorreguts en els albors d’este esport a Ontinyent i l’expeditiva actuació de la directiva del club per evitar-los. El 22 de març de 1924, el president del Club Deportivo Onteniente, Daniel Guillem, dirigia una carta a alcaldia destacant l’increment «en esta Ciudad del deporte del fútbol y observándose en los partidos que juega esta sociedad en el campo del Clariano constantes abusos e insultos por parte de los espectadores». Sol·licitava la presència de dos agents per a guardar l’orde públic i fer complir els acords del club que castigaven amb l’expulsió del camp a tot aquell que «con frases insulte a los equipiers, a los señores componentes de la junta y empleados de la Sociedad».

El 9 d’agost d’aquell mateix any, l’alcalde demanava a la comandància de la guàrdia civil que els diumenges enviaren una parella d’agents per a preservar l’orde públic, atés el gran nombre d’espectadors. La Benemèrita va respondre que no era una prioritat, però que, dins de les seues possibilitats i sempre que els avisaren amb antelació, acudirien: «significándole que dicha fuerza se limitará a auxiliar a los agentes de ese municipio que serán los que intervengan en los incidentes de poca importancia».

Fa quasi cents anys l’autoritat municipal i la directiva del club ho tenia molt clar: tolerància zero. Poca broma amb els violents!

Suscríbete para seguir leyendo